Edatisme

 

Hi ha paraules que es van posant de moda, i una d’elles és edatisme, que es defineix com a una forma de discriminació social per qüestió d'edat que afecta molta gent gran.

I es vol maquillar en els processos de selecció per a llocs de treball. No posant anys, sinó rangs d’edat o desenfocant dades.

Personalment crec que qui contracta té tot el dret de triar a qui vol que treballi amb ell, però no és d’aquest punt del que vull parlar.

Quan un va al metge, per exemple, si l’atén algú d’una edat propera, li pot tenir, a priori, més confiança de si és molt més jove (serà inexpert) o molt més gran (serà antiquat, no estarà al dia) Igualment si és un arquitecte, dissenyador... en qui t’inspira més confiança, abans de conèixer els projecte, és qui té una càrrega vital, experiència, entendre la vida, similar a la teva.

Quan tens un càrrec vols un equip de la teva confiança, tractes de rodejar-te de gent, de diferents edats, compensat, que tries tu. Per això no estic gaire d’acord en que els processos de selecció  vulguin ser tant equànimes, que tothom tingui les mateixes oportunitats... Políticament incorrecte, però amb qui treballi amb mi he de buscar empatia, i els trets subjectius han de comptar.

I l’edatisme compta no sols pel tema de moda: buscar feina, sinó a l’escollir amistats, gent amb qui compartir aficions... perquè amb els anys les persones canvien, hi ha de tot, però hi ha uns patrons que serveixen per a la majoria.

Primer  es comparteix el camí de la vida amb la família, germans, cosins, fills d’amics dels pares, escolars... Després ja s’agafa un camí més personal, l’adolescent vol marcar territori, estil, i la colla és qui va pel mateix tram de camí. Les complicitats, descobriments, ocupen aquesta època.

El següent tram se sol fer buscant feina, parella, lloc on viure... i es comença a valorar de nou l’experiència dels més grans, fent una bona destria de qui ha de servir d’exemple. És una època competitiva, t’has de fer un lloc en el mon, i rara vegada es fa solitàriament.

Ja gairebé en una ruta, amb tots els dubtes del mon, s’entra en la fase de tenir descendència. Sense voler-ho et trobes rodejat de gent amb les mateixes circumstàncies, amb que compartir  aquesta part del camí, que ens allunya del que de més joves havíem imaginat.

Els propers “quilòmetres” estan plens de cruïlles, d’inconformitat amb el que som conscients que estem vivint. Canvis importants. De persones, de lloc, de feina... un voler arreglar el que fins llavors has fet malament. I els de la mateixa edat resulten ser referent. T’adones de no ser únic, de que et mous per una mena d’autopista amb molts carrils, però en una direcció i molt poques sortides, que porten a llocs incerts.

Època de plenitud, però plena de problemes i responsabilitats. Et trobes en una part del camí que no has triat del tot. Estàs allà força per inèrcia, i els qui van amb tu porten diferents velocitats i interessos, però són amb els qui pots contrastar experiències, el ventall d’anys que hi ha en aquesta edat és molt ample.

El cos, físicament, comença a donar símptomes de cansament, i comproves que t’han rellevat en moltes coses, a la feina ja hi ha generacions que fan servir vehicles diferents al teu, que coneixes tant bé. Sembla que han agafat una autopista diferent, no paral·lela, Els fills, ara pares, estan repetint moltes de les coses que has fet abans. Amb mètodes distints, que la seva generació dóna per bons, amb la teva interior discrepància, però que precisament per tenir experiència no interfereixes gaire.

Aquí si que hi ha el concepte l’edatisme que definia al principi. Ja hi ha una majoria que et discrimina, que volen gent de la seva edat. El mon, la societat, és conduïda per altres. I tens clar que les ganes de canviar el mon, que has tingut en èpoques anteriors, han desaparegut i que torna a tocar buscar-se un lloc, una zona de confort, del que hi ha poques ganes de moure’s.