Edatisme

 

Què dignifica edatisme? És una paraula que no fa gaire temps que es fa servir. El concepte no és nou, però ara és molt visible, hi ha una generació que s'ha jubilat recentment, que té moltes persones actives i que reivindiquen el seu espai a la societat.
I per parlar sobre el tema, després d'unes setmanes d'entrevistes a RTV Cardedeu, s'han ajuntat en una taula per intercanviar punts de vista. Hi havia persones d'entre 63 i 77 anys, que conduïdes per Laura Portillo han contrastat opinions.
Jo hi he assistit com a oient i m'ha estat un repàs a moltes converses les darreres setmanes.
La discriminació per edat no sols és per a la gent gran, es dona per diferències de generació. No fa molt escoltava en una sala d'espera d'ambulatori com una noia jove afirmava que confiava en el seu metge perquè era de la seva edat i pensava que estaria al dia de les noves tècniques, ja que les havia estudiat feia poc. Mentre, la seva interlocutora, més gran, opinava que una metgessa de la seva edat tenia més experiència i es feia més càrrec de la seva situació, i una mare jove es queixava que tenia un pediatre gran, que li semblava antiquat i deia coses diferents a les recomanacions que els deien els de les seves amigues.
La raó és que hi ha una tendència a pensar que els "semblants" tenen uns coneixements adequats al que pensem nosaltres.
En quant traspasses el llindar que et deixen lloc per a seure o et parlen de vostè, ja queda clar que et veuen gran, encara que un mateix no s'hi vegi. I pots percebre que si has de canviar de feina o presentar un projecte, no valoren la teva experiència, perquè l'avaluador té una edat diferent a la teva. 
Les limitacions, moltes vegades, se les posa un mateix o l'entorn més jove. On vas a fer això! Pensa que ja ets gran i ja no podràs aguantar. I és fàcil caure en el: em volen bé, i deuen de tenir raó. O en: i perquè ho faig això, si ja a ningú importa.
En el moment en que s'accepta aquest paper secundari, que la societat no et vol com a protagonista, pots caure en deixar el paper principal que tenim: som protagonistes de la nostra vida, i ningú la viurà per nosaltres.
Estar jubilat té una gran cosa, pots ser l'amo del teu temps. Depèn de no deixar anar les regnes, de fer valdre les il·lusions que puguis tenir i perseverar en projectes que abans no has pogut fer per manca de oportunitats, ocupat per obligacions que tenies com a adult. Ara les responsabilitats són de les generacions posteriors i pots fer les coses, simplement, perquè vols.
D'aquesta reunió de persones grans m'ha cridat l'atenció una cosa: les persones que han tingut una feina uniforme fins a deixar la vida laboral, superat un moment inicial d'il•lusió i dubtes de com centrar-se, no han patit l'edatisme, senzillament han vist la part positiva de gaudir de més temps. Les que la seva vida laboral ha tingut sotracs al final, han vist què és sentir-se rebutjats per l'edat.
La salut és un dels factors més vitals. Mentre permet fer la major part de coses que vols fer, pots gaudir del temps. En quant es deteriora i ets molt conscient de la frase, que ha dit Toni Giner, avui estic millor que estaré demà, és quan ets conscient que hi ha una certa pressa i no has de deixar per més endavant el gaudir del teu temps.
Un altre condicionant és haver tingut la sensació de tornar a néixer. Un infart superat... accident on quasi perds la vida, sigui a l'edat que sigui. Mostren que vius de propina i que el que fas, és una demostració que es poden fer moltes coses, tinguis l'edat que tinguis, mentre hi posis ganes.
Un concepte, on hi ha hagut coincidència, ha estat que amb els anys es guanya experiència. Que es pot aprofitar millor o pitjor, adaptant-la als canvis de situacions, en una societat que evoluciona a un ritme difícil de seguir.
Personalment, he desistit de pretendre que la societat evolucioni cap a on voldria i m'aplico, des de fa anys, la frase. Les coses són com són i no com crec que haurien de ser.

El dia a dia

 

Diàriament rebem tanta informació, que crec que no tenim capacitat de processar-la, i la major part de les coses ens passen desapercebudes.
Poques oportunitats tenim de pensar i reflexionar sense interferències. Solen ser moments puntuals, una estona de caminar sol, d'anar conduint una estona llarga sense ràdio... Però un sorollet al mòbil, directament una trucada poden tallar el fil que estiguéssim construint.
Només avui, llegint el periòdic he trobat quatre temes que m'han fet pensar, i deixo a part converses amb la família, els correus rebuts, que la gossa s'ha anat a fer un tomb massa llarg i l'he d'anar a buscar, que hem trobat dues paneroles per casa i he acabat posant paranys abans que la cosa no sigui greu, per l'època... Interrupcions.

Hi ha una carta al Director, al 9NOU, que signa Xavier Martí Solà, de La Garriga "Som imbècils?"
On fa un repàs als conflictes internacionals des de 1962, Cuba i els míssils, fins ara, amb uns líders que van de pistolers deixant morts i destrucció per arreu. Les Torres Bessones, la guerra dels Balcans, el govern islàmic que treu al Sha de Pèrsia, les crisis econòmiques globals... Sí, el conjunt de la humanitat sembla ser imbècil.

El conflicte dels ensenyants amb el Departament, que no té cura dels mestres. Molts es neguen a fer, de manera altruista, les colònies escolars.
No s'arreglen les coses amb vagues, crec. Però quines opcions útils hi ha? La professió de mestre hauria d'estar molt més blindada, tot el sistema falla. Qui no s'hi troba simplifica dient que volen millors sous i ja tenen prou vacances. Fals. Els sous han de ser superiors, i també se'ls ha de dotar de dels medis per a fer la seva feina, i exigir-los més, així com dotar-los d'autoritat. Davant dels alumnes i dels pares. Els joves, torno a dir crec, han d'anar a l'escola i l'institut a aprendre, han de venir educats de casa. I les ràtios han de ser molt, però molt, més baixes, de màxim 15 alumnes, i si n'hi ha amb necessitats especials, ha d'haver-hi reforç, no un parell d'hores a la setmana, sempre.
Això vol dir molt més professionals, més diners, molts més diners. I exigir qualitat, no crec que els llocs de feina vitalicis siguin la millor idea, ni en l'Ensenyament ni en res. O es fa bé la feina o hi ha merescut un sou. Per tant, no hi veig solució. Ha de ser voluntat política.

S'ha presentat, a Cardedeu, el llibre de contes "La plaça dels contes"
Ja fa uns anys que es llegeixen, reciten, contes a una placeta del barri antic. Una iniciativa privada que, iniciada per Alícia Molina, ha anat convertint-se en col·lectiva i on l'Ajuntament ha anat donant suport. Els darrers mesos una campanya de micra mecenatge ha aconseguit els diners per a que l'Alícia amb el text, i la Pilar Ors amb els dibuixos hagin pogut donar forma física a aquesta història, on l'erudit local Ricard Ginjaume ha posat l'assessorament perquè l'evolució d'aquest espai físic, la plaça permeti convertir-se amb una aventura amb diversos protagonistes.
Hi ha gent que fa coses!

Sant Jordi.
El mateix 9NOU té dotzenes de pàgines recomanant llibres nous. D'autors consagrats, de novells, preferència per als locals, de tots temes... Es vendran molts llibres, quan se'n llegiran? El llibre i la rosa, tradició de la diada de Sant Jordi, encara que hi hagi individus com en Mendoza, que s'entestin espatllar aquesta tradició catalana i convertir-la en un simple dia de vendre llibres.
Amb els llibres passa el mateix que amb els articles, aquesta mateixa columna meva, o entrades a les xarxes socials. Sembla que hi hagi més escriptors que lectors, i tots ens mirem el melic.

El dibuix que il·lustra aquesta columna, el vaig fer jo, ara fa cinc anys, quan vaig fer un llibre, d'edició limitadíssima, amb text de la meva filla Marta i dibuixos meus, per regalar a la neta, a la Irati.

Sobre campings

 

  

 

 

Fa uns mesos apareixen sovint articles sobre càmping, generalment acompanyats d'entrevistes a propietaris de càmpings o de cadenes de llocs d'acampada.
El càmping planteja una manera econòmica la tria entre anar de bungallow, amb autocaravana, rulot, o tenda. I promou una filosofia de com passar les vacances, amb un espai privat i molt de compartit. Una manera que ara es vol sostraure als autòctons i facilitar al turisme forani, que té més diners.
Els qui promouen aquests articles, afirmen que l'Administració no els dona facilitats per a fer els seus establiments més grans o fer-ne de nous en terrenys on ara no està permès. I creuen que sols el 12% dels càmpings estan en bones condicions i modernitzats, que l'altre 88% són càmpings petits, gestionats sovint per una persona o família que viu en el mateix terreny. Cal professionalitzar l'activitat, diuen.
La realitat és que aquests que s'han "professionalitzat" han canviat de nom, ara ofereixen ressorts, han eliminat les estades de llarga durada, ofereixen més serveis i activitats i han pujat preus. El client que cerquen és el jubilat europeu, que permet desestacionalitzar l'activitat, i no limitar-se a les èpoques de vacances.La cultura d'anar de càmping, afortunadament sembla que en queden un 88%, està molt arrelada a Catalunya. Hi ha famílies que repeteixen , han fet veïnatge, tenen parcel·les que lloguen any rere any i que han omplert de plantes, són petits jardins. Les criatures poden socialitzar i els adults també, amb partides de cartes, àpats compartits... i els viatgers que comparteixen uns dies d'estada, fàcilment s'integren És una cultura de gent que passa les vacances amb uns interessos en comú. Els de platja d'una manera i els de muntanya d'una altra.
Queda lluny, molt lluny, l'època que anava un grup amb motxilla, feia una travessa i allà on queia la nit es paraven les tendes. Fins i tot es feia foc de camp, totes les escombraries es recollien i el lloc quedava com s'havia trobat. A poc a poc, l'aparició dels cotxes ha generalitzat que la gent surti a la natura i s'hagi regulat tot això, i els càmpings han tingut un paper en poder estar a l'aire lliure, de manera organitzada, amb els serveis necessaris.

I del tracte directe amb el propietari del terreny, que et deixa passar la nit en la seva propietat s'ha arribat al càmping actual. Aquesta manera que ara es vol promoure, amb cerca d'inversors que hi trobin rendibilitat, amb espectacles, activitats organitzades i música ambient han fet, gairebé, la sensació d'estar lluny de la natura. Amb un efecte col·lateral: l'encariment de pernoctar.
Desgraciadament, els qui fem servir constantment càmpings, podem comprovar que els de la Catalunya que està a Espanya, són, en general, molt més cars que els que, sense moure's de Catalunya, sols travessant la línia administrativa amb França, poden estar un 40% més barats. Diferència de preu similar als que s'ubiquen a Castella o Andalusia. I amb Galícia la diferència és menor, però tampoc tenen els preus catalans, que tornem a trobar a Itàlia, Croàcia o Alemanya. Els països escandinaus tornen a tenir uns preus com a França, i uns serveis i facilitats que mostren el respecte a la natura i als que volen gaudir d'ella. Sembla que venen mals temps per al campisme a casa nostre, i l'afany de fer diners a costa del turisme està fent un camí paral·lel al de l'habitatge, car i de preus que expulsen als "indígenes".

  

 

Vespa asiàtica i el paper de l'administració

 

En teoria, si detectes un vesper de vespa asiàtica, principalment la velutina, s'ha fet molta publicitat que avisis a l'administració perquè el treguin.
El facin fora pel perill que representen, en alguns casos hi ha persones pels que pot ser mortal, i per evitar la seva proliferació. També per perjudici econòmic per a l'apicultura, ja que mengen principalment abelles i poden exterminar un rusc de producció.
La realitat és ben diferent.

Si en veus un i truques a qui et diuen que ho facis, al 112 o al teu ajuntament, comences un carrusel de trucades.
I la cosa és diferent si està en un lloc públic o privat, però això no ho pregunten d'entrada.
Ja fa uns anys vaig participar en una batuda en un bosquet dins el municipi, amb caçadors que tractaven de derivar els nius en l'època que no estaven les vespes dins, per tal d'evitar que hi tornessin. (Una manera de fer que vagin a un altre lloc) No se soluciona el problema, però l'allunyes.
Aquesta setmana n'he trobat un dins d'un hivernacle a casa. Una forma molt recognoscible i un animal considerable. Perill! Entro en el protocol, per prudència i per civisme.
Primera trucada, a l'Ajuntament, on la policia, que és qui m'atén, no sap que fer. Consultes entre ells i em diuen que truqui a la Generalitat o a alguna assegurança
Segona trucada, al 112, que, sense preguntar gaire, diu que truqui al 012. En aquest número diuen que ells no en fan res, que truqui al meu ajuntament. En dir que ja ho he fet... silenci i que no poden fer res.

Provo amb el tema assegurances. A la primera, RACC, em fan passar per un parell de línies, i acaben dient-me que en tema animals sols poden veure de fer alguna cosa amb ratolins i paneroles, però que amb vespes no. A la segona, el meu agent, del que estic content, no contesta, és Dilluns de Pasqua i decideixo trucar a la central. Allà em diuen que el tema plagues el porten des de Madrid, i em donen un altre telèfon.
En aquest 91... he de tornar a explicar el que hi ha i es miren la pòlissa i no està contemplat treure aquest tipus d'animals, no m'especifiquen quins ho estarien.
Busco per Internet empreses que es dediquin a això. N'hi ha molt poques i sense entrar en detalls indiquen uns preus, francament elevats. Donada la perillositat del bitxo i amb una persona a casa al·lèrgica a les abelles, em decideixo a trucar a una, que no agafa el telèfon, però li envio un correu.
Pocs minuts més tard em truquen i li envio fotografies del que hi ha, i em confirma que és una velutina i que l'endemà, al vespre, és la millor hora, la vindrà a treure i com que no cal grua i encara és un estadi petit, em proposa un preu raonable.
L'esperem amb ganes, i no ens acostem per aquella zona ni recollim eines que hi ha dins i ens feien falta.
Trucada al capvespre del dia acordat. Està al llit, amb una intoxicació tant ell com la dona. Ho entenc. Em preocupa que la cosa no es faci més gran i la vespa ha desaparegut i ni idea d'on està. Em tranquil·litza dient que els ous ja estan dins i triguen gairebé un mes a fer eclosió...
Espero

 que millori i vingui avui, ja veurem, i que tregui el niu i eviti que la reina, em confirma que és una reina, faci un altre vesper.
Fins ara hem tingut molts vespers, però de la que va inspirar a l'"abeja maya" que les abelles no són a ratlles, però amb precaució les he anat traient jo. A l'estiu, gairebé un petit rusc per setmana, però reviso molt sovint els llocs on els fan habitualment.
Les fotografies són del actual a l'hivernacle, de la velutina, del que estava dalt d'uns arbres molt alts i vam derivar a trets, i d'un dels que se'ns acostumen a fer a la tanca de xiprers.
Confio que el tècnic en vespes asiàtiques ja es trobi bé i vingui més tard.