Eleccions

 

Fa dies que no parlo d’actualitat del mon. Perquè estic submergit en un mar de reflexions internes. Avui si que vull opinar sobre les eleccions que hi haurà aquest diumenge.

En el fons aquestes eleccions m’agafen enfadat amb els polítics. Tinc clar, molt clar, el meu vot.

Ahir vaig veure el debat entre els candidats que tenen representació parlamentaria. En falten entre els qui es presenten. Dels minoritaris que no hi eren sols vull destacar el partit de la Ponsati. Tant se val el nom, crec que fan nosa i és una llàstima que s’hagin separat, crec que ho fan com un acte de rebel·lia envers un lideratge tant personal de Puigdemont, però és que és l’únic líder que pot aglutinar l’independentisme.

Dels d’ahir. Vox repeteix constantment falsedats, que em quedo amb el dubte de si se les creuen, però a base de repetir-les gent inculta que se sent desgraciada dona la culpa de la seva situació als immigrants. Una part de raó en com es gasten els diners per ajuts tenen en que si s’apliquessin d’altra manera no serien tant efecte crida, però aquests desig de millor vida que tenen els qui venen, es podria afavorir donant més feina controlada i menys parar la ma. Estan obcecats en la qüestió lingüística i alguns dels seus líders són mestres de viure del “cuento”.

Ciutadans: El senyor Carrizosa és desagradable en quasi tot. El to de veu, les constants interrupcions que fa i el  seu discurs desesperat per fer nínxol entre el PSC i PP, i que no s’escapi algun cap a VOX. Han perdut la seva raó de ser, i Tant Carrizosa com abans Arrimades donen els seus arguments de manera histriònica, pel que perden part de la raó que poden tenir.

Comuns: Bona intervenció de la seva representant, que constantment ha de fer al·lusions a la seva tasca dins el govern d’Espanya, i d’una manera o altra estan reclamant tenir el mateix paper en un futur Govern català, cosa que seria possible en bastantes de les ocasions, perquè poden aportar moltes millores socials.

La representant de la CUP molt en el seu paper. La CUP és necessària per a visibilitzar temes que difícilment es van obrint pas dins la societat, i que sense que la CUP els posi a l’aparador no estan tenint la presència que mereixen: feminisme, canvi social cap a l’esquerra, independència radical que ha d’anar acompanyada d’aquest gir social, perquè sense aquesta segona premissa no ens servirà de gran cosa, sols canviar d’amos.

El PP crec que disfressa d’ovella al llop. Posa a Catalunya una cara simpàtica, que dona la culpa de tots els mals als diferents governs que ha anat tenint la Generalitat, sense tenir en compte que cada cosa que es fa al Parlament català no tira endavant sense el permís de Madrid. S’atura tot via Tribunals, donant per anticonstitucional coses que en altres autonomies es donen per correctes. Tenen molt clar que Catalunya ha de ser una autonomia, i com a concessió, perquè la seva mentalitat és Espanya i que Catalunya és necessària com a font d’ingressos. L’Alejandro va ser un dels que més interrupcions va fer al demés. Defensen la Llei, perquè tenen el control dels jutges.

Aragonés, com a un que defensa el seu tron encara que hagi de pactar amb el diable. Ven con a èxits les coses mínimes que s’han aconseguit i menteix moltes vegades. Per a mi la finalitat d’ERC no és Catalunya, com diuen els seus cartells, sinó el partit. La primera cosa és ser el primer partit a Catalunya, passant de la independència, ja els va bé ser una autonomia mentre ERC hi estigui al davant i sigui qui reparteix els càrrecs i talla el bacallà. De cap manera volen parlar d’unitat, de fer un front independentista on no tinguin assegurat que estan al davant. Coma President actual va ser atacat per gairebé tots, és lògic, quan hi ha una situació problemàtica és bastant normal culpar al qui mana. Va interrompre moltes vegades als altres oradors. El seu “enemic” no és Espanya, sinó Junts, que posa al davant la independència i un fort lideratge. I el tema lideratge és important, perquè Aragonés s’ha guanyat el sobrenom de Pere el Petit, no sols per l’estatura, que això no és important, sinó pel paper que fa moltes vegades respecte a Junqueras.

Rull va ser el representant de Junts per impossibilitat de la presència física de Puigdemont. Durant la campanya electoral, i abans, s’ha titllat a Puigdemont de covard, de fugat en lloc d’exiliat, el representant de Vox ho va subratllar varies vegades durant el debat, i no en aquest debat, però sí en la resta de campanya, ERC ha volgut minimitzar el paper dels exiliats en la seva tasca d’internacionalitzar el cas de Catalunya enfrontada a Espanya. Rull va voler destacar aquesta acció i els èxits judicials que ha anat aconseguint. Va tornar a estendre la ma a anar units, posant l’independentisme com a punt d’unió i d’una manera o altra va deixar entendre que aquesta és la finalitat i que la CUP hi té un paper que ERC no vol.

Salvador Illa  sap que les enquestes li van a favor, que la maniobra de Sánchez fa uns dies, premeditada o no, els dóna un rèdits als socialistes, i té clar que amb els  d’ERC tindrà una crossa si els necessita, cosa que amb Junts tindria un preu més car i que el PP ja ha dit que li negarà, en l’improbable cas que fossin necessaris. En el seu discurs obvia que moltes coses, que diu que farà, les podien haver fet els successius governs on estaven presents, a Catalunya, o que han aturat des d’Espanya. El PSC  es presenta com el vot útil per als qui se senten espanyols.

En resum: crec que hi haurà tres grups grans PSC, Junts i ERC. Possiblement en aquest ordre, i poca representació dels altres partits, amb desaparició, com a mínim, de Ciutadans.

Dubtant entre si PSC o Junts tingui una majoria suficient per a governar, dependrà dels pactes.

Jo ho tinc clar, vull la independència del meu país, i un cop estiguem lliures serà el moment de canviar moltes coses, però ara cal un líder que desembussi la situació i després en ressituem.

 

 

 

 

 

Hi ha bones persones

 

 

Em costa definir qui és bona persona.

Una manera simple seria: qui no es mala persona. Però no és correcte. La major part som neutres, amb matisos. Amb accions de mala persona i de bona persona. Depèn de moments, de situacions.

Potser una manera de definir-ho seria per percentatges. Qui del que fa, no arriba a un 5% de malifetes i supera el 95% de bones accions. Seria molt rigorós, i cal definir malifetes i bones accions.

No fa falta robar o matar a algú per definir-ho com actitud dolenta, pot ser que hi ha set pastissos i sou tres i premeditadament en menges tres., o insultar, tirar, per mandra un paper a terra o no aturar-se en un stop. I un pot ser bo felicitant quan algú fa una cosa bé, comprant a la botiga del veí encara que sigui una mica més car, o aparcar el vehicle tenint cura de que el del costat pugui obrir la porta per a entrar.

Tot això són actituds, que diferencien força a uns dela altres.

Quan penso en bones persones és en les que ajuden als demés sense esperar res a canvi. Res, per sentir-se bé pel fet d’haver ajudat. No em valen els qui esperen una recompensa eterna en una vida després de morir.

En conec de gent així, molts d’ells anònims. Ajuden sense que els hi demanis, estan atents del que passa al seu voltant i sovint el seu ajut només el percep el seu beneficiat, i a vegades, ni aquest.

Penso , ara, concretament en dues persones, una de Cardedeu, una altra de Granada, Nicaragua, que han fet una cosa en comú: començar ajudant a una persona amb problemes després a dos i al poc temps s’adonen que estan solucionant la vida a gent que per si sola no n’és capaç. I poc a poc amplien aquest nombre de beneficiats i troben la manera de que això funcioni, però autosuficient i que es financi.

Això requereix esforç i convèncer a d’altres que són capaços i s’empoderin.

Veure aquests persones, i d’altres que ajuden per sentir-se millors, anima a ser millor, només amb la satisfacció de millorar personalment.

Costa no girar el cap

Hi ha un passatge bíblic, que em va quedar en el subconscient. Quan era petit vaig estudiar als Escolapis i de misses, catecisme i paràboles me’n vaig fer un fart, fins que als 13 vaig veure el llum i vaig renunciar a tot allò.

Però la immersió deixa pòsit. I les culpabilitats i mal rotllos no han desaparegut. Tot això ve per a dir que quan no recordo quin personatge fuig de Sodoma i Gomorra amb la família amb l’ordre de Jehovà de no girar-se i mirar enrere, la seva dona ho va fer i va quedar convertida en estàtua de sal.

Sempre em vaig preguntar el perquè i com.

El cas el trasllado a la realitat del dia a dia.

Masses vegades deixem de mirar endavant i girant el cap ens adonem de que més que penedir-se de coses que has fet, et penedeixes de les que no has fet. De veure que has deixat passar oportunitats esperant una conjuntura millor, per a deixar-ho per més endavant.

M’ha passat multitud de vegades, d’estar viatjant amb gent que no voldries i esperar a repetir viatge amb qui vols, d’estalviar per a comprar una cosa i quan tens els diners... ha pujat de preu! Només hi ha una cosa que mai he deixat escapar. Si passejant veig una “fotografia” no espero a fer-la de tornada. El llum és bo en aquell instant, la posició dels personatges és probablement irrepetible.

I allò que hauries volgut dir, ja no ho pots fer, i el projecte que no et vas atrevir a engegar, ara ja sembla impossible.

Amb això vull dir que està bé mirar enrere d’en tant en tant, sols per a tenir perspectiva  del camí fins el lloc on s’està, per a no repetir errors. I centrar-se en el moment en que estàs, gaudir del que es té, i estar esperant un futur millor pot ser frustrant. Cal apreciar cada pedreta de color que vas trobant pel camí.

(S’acaba d’obrir una llumeta que m’ha dir, en castellà, la mujer de Lot)