El per què

Dilluns, 22 de juny de 2020

Hi torno.

Després d’un estrany descans de vora de mig any, torno a escriure.

La crònica sobre la cavalcada de Reis va ser l’últim acte que vaig cobrir perquè sortís en El NAS de Cardedeu, el número 200.

D’immediat vaig estar passant a net els apunts per fer El NAS Històric, el 201. Una història de Cardedeu des del febrer del 2002 fins al febrer del 2020, vista  mensualment per El NAS. Així em vaig sentir sense tenir d’escriure el dia a dia posterior a Reis.

Va acabar l’estrès ininterromput d’anar a actes, inauguracions, deixar constància de successos i esdeveniments. En aquest sentit ha estat com un alliberament. Molts anys de sortir de casa en sentir més d’una sirena, de veure un fum, de rebre una trucada, un washapp dient que passa tal cosa, que aquest vespre es presenta tal llibre o ve tal persona a fer una xerrada. Tot això unit a tenir que buscar finançament, visitant clients que es vulguin anunciar, i després anar a cobrar.

Sí. Ara que ja no es publica El NAS soc més conscient de la feinada que implicava i que m’hi anava la salut. I m’he salvat de tenir de cobrir dos grans fets: primer la tempesta Glòria, que va fer estralls, fins i tot a casa, i després l’anormalitat de la situació que ha provocat la pandèmia.

M’era inimaginable, el gener, que poc temps després aniríem tots amb mascareta, que ens dirien que no sortíssim de casa i majoritàriament s’obeiria, que l’Estat trauria totes les competències al Parlament i prendria el control de les nostres vides de manera tant poc amagada. Que ens posarien en el mòbil aplicacions sense demanar permís, que hi hauria una desinformació tal que no podríem distingir entre el que està passant i el que ens diuen que passa, i tot el que té a veure amb el coronavirus tindria tantes opinions com opinants.

Ara, finals de juny, no s’ha acabat, però ho sembla. Els bars i restaurants estan plens, la gent va en grups, anem, sense mantenir distàncies, mascaretes, compartim unes patates braves punxant, cada un amb la seva forquilla, en un mateix plat. I ens auguren que per la tardor hi tornarem a ser! La mortalitat ha estat molt bèstia, més de l’habitual, però en altres ocasions no ens compten diàriament els morts. I s’ha evidenciat que els polítics, en general, han estat més dedicats a marcar espais de poder i treure pit que a resoldre les coses, abandonant als més febles, física i econòmicament.

Han estat molts els dies en que he tingut ganes de donar la meva opinió. Sobre aquestes coses i sobre la vida cardedeuenca, on sembla ser que em costa resignar-me a no expressar el que penso. Ho tornaré a fer des d’aquest lloc ben humil, el meu blog, que té molts pocs seguidors i que fins ara, irregularment, servia per a mostrar algunes fotografies que no fossin de fotoperiodisme, això quedava per El NAS.

Ara m’he recuperat a mi mateix, el fotògraf, el creador de jocs de taula i qui li agrada escriure, que de cap manera puc dir escriptor.