Ser amo del teu temps

 

Els darrers mesos he pogut fer una experiència: No tenir horaris, ni obligacions que em posin els altres.

Tenir les necessitats mínimes cobertes, estar amb qui vull estar sense obligar-nos a fer coses que no ens venen de gust, perquè toca, ha estat fantàstic! L’únic qui ens posava horaris, molt flexibles, era la gossa, la Tos, que es porta meravellosament bé i és força comprensiva.

L’experiment ha necessitat posar distància física. Ha estat impensable tenir interferències domèstiques, els casos excepcionals que altres cops creaven culpabilitats que impedien dir NO, ja ni es podien plantejar, i els salvavides imprescindibles abans, ara s’han solucionat.

Ha estat possible poder-se concentrar fent qualsevol cosa quatre o cinc o set hores seguides, o centrar-se en un tema vuit o deu dies seguits. I proposar-nos interrupcions lúdiques quan ha semblat, sense cap mena d’importància de si és dimarts, divendres o dissabte. Plou? Havíem pensat anar a veure aquella ermita? Doncs ho farem un altre dia i ve més de gust quedar-se a casa escrivint.

Una sensació de llibertat i relaxació que saps que no serà eterna, perquè la vida segueix al voltant, i tornes a la quotidianitat, però has après la lliçó: no et deixes segrestar pel mòbil, per la immediatesa, i el temps ja saps que el pots controlar.

Un curs de saber que a vegades has de saber dir no, de no anar a on no et sents a gust, i acceptar les contrarietats amb més calma que temps enrere. Tenir clar que el món segueix, pràcticament sense comptar amb nosaltres, i que estem afectats per guerres, injustícies i coses que fa la societat. Molta cosa depèn de la salut, que una manera de cuidar-la és no carregant-se d’adrenalina innecessària.

Que això que escric no s’ho llegeix gairebé ningú? Doncs no passa res, si algú ho aprecia i el fa reflexionar de què és aplicable, estaré content, encara que jo no me n’assabenti.

 

 

Acceptar una minusvàlua

 

 

 

Quan és una pèrdua per deteriorament físic, per exemple t’has trencat un genoll, te’l reparen i pots caminar. Però malament i amb ajut... pots arribar a acceptar que no pots fer caminades ni excursions llargues. Però quan aquesta minusvàlua és més difícil de concretar, en el meu cas davant la informàtica, la cosa és més complicada.

Em topo amb les coses més senzilles, que per la majoria de gent no representen cap problema, i després de més d’una hora o més d’estar provant coses, fent més d’una desgràcia i carregant-me d’adrenalina... surto a passejar cinc minuts, amb el gos, respirant fons i dient-me que no puc estar sempre així, gairebé a diari.

Tinc la sort, per a ella no, de tenir una parella que entén el meu problema, i que m’acaba explicant què he de fer. Però la meva minusvàlua rau en que demà, o passat demà, he de fer el mateix i em torno a embolicar i posar nerviós. Assumeixo que no puc anar a donar la tabarra a cada moment, ni menys quan estic molt neguitós, perquè a sobre he espatllat alguna cosa. He arribat a destrossar un web i haver-ne de fer una de nova!

La segona vegada que em va passar va fer-me prendre la decisió de no tenir web.

Però fins i tot les coses més simples, com posar el Whatsapp a l’ordinador, marcar la ubicació en el mòbil... si ha passat un mes des de la darrera vegada que ho he fet... no recordo què he de fer.

Sols si m’ha fet un tutorial, pas per pas, de com he de fer, me’n acabo sortint, i a vegades ni així. Hem arribat al pacte de que pregunto per escrit i em respon amb un tutorial. Entenc que sigui molt frustrant que m’expliqui les coses i no les entengui o oblidi d’immediat.

Analitzo què passa. Perquè això no em passa amb totes les coses. Sembla que tingui una aversió cap als aparells, tocar el botó dues vegades, la segona més fluix, a trobar on està una icona que digui... el que sigui.

No ho veig com un problema de pèrdua de facultats per la edat. Sempre ha estat així, i si m’actualitzen un programa ja m’han complicat la vida.

En altres matèries “funciono”, soc capaç d’inventar jocs de taula, de situar fets i períodes històrics, de recordar, al cap d’anys, com es va a tal lloc després de tempss de no anar-hi, o de fer quadrar una agenda complexa. Però el que s’entén per “tecnologia” em bloqueja. Cada cop faig el mínim, per tal de no molestar demanant ajuda, ja que sol no me’n surto.

A què ve aquesta columna? A que cal reconèixer limitacions i adaptar-se al que hi ha. I crec que és una victòria acceptar les coses com són, tan diferents de com voldríem.

 

Com costa!

 Com costa!

Quan el meu pare es va jubilar, va deixar de ser una persona activa, a l’oficina era l’apoderat d’una multinacional en qüestió d’insecticides, tenia gent al seu càrrec i era el senyor Navarro. Li agradava portar-se feina a casa, en un mini despatx on tenia una tauleta abatible  i el veia feliç allà.

Un cop ja no anava a la Bayer cada dia, va anar-se relacionant menys cada dia i el Sr. Navarro es va convertir en el Roberto, tanca la finestra. Roberto no vagis tant a l’hort que a veure si t’agafarà algo... i, Roberto, anem al metge, i després...veus com estàs molt nerviós, el Doctor t’ha receptat unes pastilles tranquil·litzants.

Deu anys més tard se li va fer una pedra a la melsa, i li van treure gairebé tota la medicació. La pedra s’havia fet per culpa d’un dels tranquil·litzants i tot va ser deixar de prendre’ls i tornar a l’activitat, a voler anar d’excursió, a anar a l’hort cada dia encara que li rondinessin i a ocupar-se de les seves col·leccions, de segells, d’embolcalls de sucre..., de tenir xerrades...

Ara sóc jo el que s’ha jubilat. I trobo a faltar l’activitat desmesurada d’abans, la d’un autònom que ha de treballar si vol cobrar, de ser molt responsable i no acceptar-me un treball mediocre, de tenir contacte amb moltíssima gent. Ara em costa implicar-me en coses a les que no vegi un objectiu clar. Ja no tinc “l’obligació” d’estar al cas de tot, i això m’ha portat a no interessar-me per a res, a quedar-me més amb els projectes no complerts, que amb tot el que he fet fins ara, a veure les coses com a passat, amb un futur que ja no va gaire amb mi. Són altres el que porten el mon, els qui han de millorar la societat, els qui decideixen i fan que l’escletxa digital em deixi en un altre lloc i em costi trobar projectes engrescadors on participar o persones que es puguin afegir als meus.

Res, com costa ubicar-se en un lloc confortable! I tinc la sort, a diferència del meu pare, de tenir una parella molt satisfactòria i que s’esforça en entendre’m, cosa que, sovint, ni jo mateix aconsegueixo.

 

Edatisme

 

Hi ha paraules que es van posant de moda, i una d’elles és edatisme, que es defineix com a una forma de discriminació social per qüestió d'edat que afecta molta gent gran.

I es vol maquillar en els processos de selecció per a llocs de treball. No posant anys, sinó rangs d’edat o desenfocant dades.

Personalment crec que qui contracta té tot el dret de triar a qui vol que treballi amb ell, però no és d’aquest punt del que vull parlar.

Quan un va al metge, per exemple, si l’atén algú d’una edat propera, li pot tenir, a priori, més confiança de si és molt més jove (serà inexpert) o molt més gran (serà antiquat, no estarà al dia) Igualment si és un arquitecte, dissenyador... en qui t’inspira més confiança, abans de conèixer els projecte, és qui té una càrrega vital, experiència, entendre la vida, similar a la teva.

Quan tens un càrrec vols un equip de la teva confiança, tractes de rodejar-te de gent, de diferents edats, compensat, que tries tu. Per això no estic gaire d’acord en que els processos de selecció  vulguin ser tant equànimes, que tothom tingui les mateixes oportunitats... Políticament incorrecte, però amb qui treballi amb mi he de buscar empatia, i els trets subjectius han de comptar.

I l’edatisme compta no sols pel tema de moda: buscar feina, sinó a l’escollir amistats, gent amb qui compartir aficions... perquè amb els anys les persones canvien, hi ha de tot, però hi ha uns patrons que serveixen per a la majoria.

Primer  es comparteix el camí de la vida amb la família, germans, cosins, fills d’amics dels pares, escolars... Després ja s’agafa un camí més personal, l’adolescent vol marcar territori, estil, i la colla és qui va pel mateix tram de camí. Les complicitats, descobriments, ocupen aquesta època.

El següent tram se sol fer buscant feina, parella, lloc on viure... i es comença a valorar de nou l’experiència dels més grans, fent una bona destria de qui ha de servir d’exemple. És una època competitiva, t’has de fer un lloc en el mon, i rara vegada es fa solitàriament.

Ja gairebé en una ruta, amb tots els dubtes del mon, s’entra en la fase de tenir descendència. Sense voler-ho et trobes rodejat de gent amb les mateixes circumstàncies, amb que compartir  aquesta part del camí, que ens allunya del que de més joves havíem imaginat.

Els propers “quilòmetres” estan plens de cruïlles, d’inconformitat amb el que som conscients que estem vivint. Canvis importants. De persones, de lloc, de feina... un voler arreglar el que fins llavors has fet malament. I els de la mateixa edat resulten ser referent. T’adones de no ser únic, de que et mous per una mena d’autopista amb molts carrils, però en una direcció i molt poques sortides, que porten a llocs incerts.

Època de plenitud, però plena de problemes i responsabilitats. Et trobes en una part del camí que no has triat del tot. Estàs allà força per inèrcia, i els qui van amb tu porten diferents velocitats i interessos, però són amb els qui pots contrastar experiències, el ventall d’anys que hi ha en aquesta edat és molt ample.

El cos, físicament, comença a donar símptomes de cansament, i comproves que t’han rellevat en moltes coses, a la feina ja hi ha generacions que fan servir vehicles diferents al teu, que coneixes tant bé. Sembla que han agafat una autopista diferent, no paral·lela, Els fills, ara pares, estan repetint moltes de les coses que has fet abans. Amb mètodes distints, que la seva generació dóna per bons, amb la teva interior discrepància, però que precisament per tenir experiència no interfereixes gaire.

Aquí si que hi ha el concepte l’edatisme que definia al principi. Ja hi ha una majoria que et discrimina, que volen gent de la seva edat. El mon, la societat, és conduïda per altres. I tens clar que les ganes de canviar el mon, que has tingut en èpoques anteriors, han desaparegut i que torna a tocar buscar-se un lloc, una zona de confort, del que hi ha poques ganes de moure’s.