Ser amo del teu temps

 

Els darrers mesos he pogut fer una experiència: No tenir horaris, ni obligacions que em posin els altres.

Tenir les necessitats mínimes cobertes, estar amb qui vull estar sense obligar-nos a fer coses que no ens venen de gust, perquè toca, ha estat fantàstic! L’únic qui ens posava horaris, molt flexibles, era la gossa, la Tos, que es porta meravellosament bé i és força comprensiva.

L’experiment ha necessitat posar distància física. Ha estat impensable tenir interferències domèstiques, els casos excepcionals que altres cops creaven culpabilitats que impedien dir NO, ja ni es podien plantejar, i els salvavides imprescindibles abans, ara s’han solucionat.

Ha estat possible poder-se concentrar fent qualsevol cosa quatre o cinc o set hores seguides, o centrar-se en un tema vuit o deu dies seguits. I proposar-nos interrupcions lúdiques quan ha semblat, sense cap mena d’importància de si és dimarts, divendres o dissabte. Plou? Havíem pensat anar a veure aquella ermita? Doncs ho farem un altre dia i ve més de gust quedar-se a casa escrivint.

Una sensació de llibertat i relaxació que saps que no serà eterna, perquè la vida segueix al voltant, i tornes a la quotidianitat, però has après la lliçó: no et deixes segrestar pel mòbil, per la immediatesa, i el temps ja saps que el pots controlar.

Un curs de saber que a vegades has de saber dir no, de no anar a on no et sents a gust, i acceptar les contrarietats amb més calma que temps enrere. Tenir clar que el món segueix, pràcticament sense comptar amb nosaltres, i que estem afectats per guerres, injustícies i coses que fa la societat. Molta cosa depèn de la salut, que una manera de cuidar-la és no carregant-se d’adrenalina innecessària.

Que això que escric no s’ho llegeix gairebé ningú? Doncs no passa res, si algú ho aprecia i el fa reflexionar de què és aplicable, estaré content, encara que jo no me n’assabenti.