No és això

 Llarga reflexió, que potser ni jo llegiria, però cal pensar d'en tant en tant

No és això!

Tinc dos referents  que em tornen a lloc quan no entenc gaire el que està passant, tres si ho miro bé.

Quan estudiava sociologia vaig tenir un professor, Munne, que va escriure el llibre “Grupos, masas y sociedades”.  Vaig comprendre que l’individu compta molt poc. A menys que estigui totalment al marge del que hi ha prop.

El dos a que em referia primer eren Machiavelli i Mazarino. Tots dos sense escrúpols, amb una idea en comú i sistemes eficaços per a mantenir-se en el seu lloc privilegiat.

El gruix de la població, diguem-ne esclaus, serf, camperols, lliberts, treballadors, proletaris, classes mitjana i baixa actualment, només respecta a la classe superior per por o interès. Se’ls facilita l’imprescindible per a viure, se’ls distreu, manté incultes i si es revolten, castiga i ja està.

Els qui formen “la casta”, nobles, grans senyors, oligarques, prínceps... poden  gaudir d’una vida privilegiada mentre el de sota no tinguin força, ni capacitat, per a discutir la situació. Tenen al seu abast la religió, la força de les armes i el control econòmic del sistema. D’en tant en tant han de fer algun gest per atemorir al qui cregui que estan en un moment de debilitat .

I els de dalt de tot, els qui manen de veritat, han de mantenir en l’engany a tots. Del poble ja s’encarreguen els qui viuen creient que son ells els qui manen, de qui han de tenir cura és d’aquests que ces pensen que manen, que ningú destaqui i els vulgui prendre el lloc o entrar en el seu cercle privat. Els fan regals, cusen un enteranyinat de favors i deutes i sols cal vigilar a aquests, i si cal, hi ha assassinats, ofecs econòmics i coses subtils, que el poble ni veu.

I això a què ve?

Les noticies que es donen aquests dies són: el masclisme en que destaca un tal Rubiales, un dels qui es creia molt privilegiat i han decidit fer caure de l’aparador. La llei d’amnistia, que es ven com un cedir davant dels catalans, tòtem a qui culpar de tots els mals... El soroll de sabres que cal ampliar per atemorir a qui s’atreveixi a voler canviar coses...

No es parla de la pujada artificial de preus, de la dependència total dels qui maneguen el petroli, de l’absurd de que hi hagi un problema seriós d’habitatge mentre el mercat està en mans de fons voltors, de que Europa estigui dient que sobren funcionaris i que han de ser més productius, de que els individus estiguem totalment controlats d’on estem, que comprem i de com movem el darrer euro..., de qui dóna les notícies i perquè fa servir aquests titulars...

Variar aquestes coses, que es pot, és trencar el sistema, que sols està per a mantenir els privilegis dels “nobles”, banquers, monopolistes de l’energia i dels qui produeixen poc, però viuen molt bé del que fan els de la classe baixa i mitjana.

Aquí vaig a Mazarino. Al poble baix se li donen almoines, “subvencions” se’l fa creure que tenim cura d’ell. A la burgesia, classe mitjana, se la manté amb l’esperança de que amb el seu treball podrà pujar, ascendir, i se li donen “favors”, hipoteques o concessions, que per por a no poder pagar i perdre el que ha aconseguit, no s’atrevirà a voler canviar coses i amb els nobles mà de ferro perquè mantinguin l’ordre dels de sota.

Té arreglo això?

La revolució russa, un segle després i passades moltes convulsions, ha canviat les persones que hi ha dalt de tot, però no la filosofia dels sistema. La xinesa, també passat un  segle, ha millorat determinats grups, la massa segueix igual i hi ha una nova casta, que ho domina tot.

La francesa ha estat potser la que ha promogut més canvis. Ara a Europa es viu segons els canons post revolucionaris. Inicialment hi va haver molts defensors de l’Antic Règim, la revolta de La Vendee va ser aixafada amb sanya, la reacció d’estats veïns que temien es traslladés la revolta als seus regnes va portar a llargues guerres... però la idea va arrelar, i el sistema es va maquillar el suficient com per a ser irrecognoscible avui dia.

Però hi és. I ara s’ha substituït a les persones per un conjunt global, amb “sucursals locals”, en el fons més fàcil de manegar, cada un ha de tenir cura de la seva parcel·la.

Estaria molt bé viure en un Estat petit, treballador i productiu, on els nostres recursos els podéssim distribuir com sembli necessari, sense haver de mantenir veïns paràsits. Aquesta és l’única revolta que veig possible, i com diu Mazzarino: aspirar a estar millor de com estem ara és el que fa progressar.