No has de donar explicacions a ningú més que a tu mateix

 

Aquesta frase, portada al seu extrem, podria conduir-nos a un mon just i feliç si es complís una altra premissa: que tots fóssim bons i responsables, amb empatia per a la resta.

I això no és cert. Voltaire ja ho va apuntar amb el seu “Emili”.

Com que no podem partir d’una societat zero, on tots estem nets, incontaminats de maldats prèvies, pròpies o foranies, hi ha el que hi ha. Hi ha gent dolenta. Punt.

I això condiciona. Pots tractar de ser just, i si bé pots aportar coses als del voltant, com a mínim pots passar per la vida sense molestar, cosa que potser agrairan uns i per a altres serà una actitud de debilitat, de “poca ambició”.

La conclusió que en trec és de que si busques l’aprovació del demés, sempre estaràs frustrat. I si tens la teva, sense ser molt condescendent, ja en hi ha prou, pots estar en pau amb tu mateix. Aquesta pau que et permet xiular quan et doni la gana i “anar a la teva bola” sempre trobaràs alguna companyia en el viatge.