El que ha passat, està passant encara, a Ceuta

  Llocs que havien tingut esplendor…

Hi ha tants mons paral·lels que és molt difícil de posar-se en el lloc dels que viuen en un de diferent del nostre.

Aquí, concretament a Catalunya, però pot ser extensiu a Europa occidental, vivim bé. Molt bé. Hi ha tendència a queixar-se, a no valorar el que tenim. Tenim gairebé menjar cada dia, generalment lloc per a dormir i aixoplugar-se, veiem les guerres per la tele, ens preocupem per les reparacions del vehicle o de la casa..., per si els nostres fills i nets tenen l'educació adequada... poder anar amb força tranquil·litat pel carrer... de si hi ha prou papereres per la via pública.

No tothom i sempre, però tenim una vida que no té res a veure amb la de qui no té opcions a estudiar per a garantir-se un futur, que pot ser atacat en un trajecte d’autobús, si ets dona, a més, la integritat del teu cos és improbable que la controlis tu mateixa, i a sobre et poden casar amb un desconegut. I les poques notícies que t’arriben, sobretot per xarxes socials, són que a Europa lliguem els gossos amb llonganisses, i si aconsegueixes papers et donaran habitatge i ajuts que et permetran viure molt millor i en poc temps portar a la teva família, a la que hauràs pogut ajudar des d’allà enviant-los diners.

I la poca cultura, la necessitat d’anar a buscar quelcom millor i caure en els paranys que gent sense escrúpols, fa que entris en una barca que probablement s’enfonsarà, pugis a un camió que a mig desert et poden robar..., i quan no puguis pagar més fins i tot et poden matar. Però creus que cal córrer el risc, que algun cosí o amic ha arribat i escriu que tot va bé. Possiblement falsament, perquè davant els seus, que el van veure amb coratge, difícilment pot acceptar que l’han pegat i maltractat abans que trobés alguna persona que li facilités una feina que els europeus no volen fer.

I si a sobre els països que creues tenen interès a pressionar als estats europeus on arribes, el còctel està servit.

Pobres nanos que han cregut que si arribaven a Ceuta ja quedaven sota custòdia espanyola i podrien començar una nova vida! I també cal entendre que la societat espanyola no es pot fer càrrec de tothom que arriba, i ells queden al mig, són persones, i haurien de tenir drets humans, però qui els ha d’ajudar? Els recursos que tenim, donen per a tot el mon? Si qui pren les decisions cobra el que mil d’aquests nouvinguts ha tingut en la vida en un sol any?

La corrupció en els seus països d’origen fa que els esforços d’entitats amb bona voluntat no facin variar la conjuntura que els fa marxar.

Hi ha problemes complexos, que sembla utòpic que es puguin resoldre si qui ho pot fer no està disposat a deixar la seva opulència i repartir-la.