Oasi

 

Fa ja sis anys que vam tancar el periòdic, El NAS de Cardedeu, i una mica menys que la meva botiga UEdeDRAC també va tancar.

Ha estat un dol fotut, al principi la pandèmia encara ho va fer tot més estrany, però després, tot i que el Covid estic segur que va afectar la meva capacitat de concentració, tot ha estat sentir-me deprimit i sense objectius clars.

Havia passat d'una activitat fre
nètica, d'una feina que m'agradava, ruïnosa, però que m'estimava i sentia meva, a limitar-me a posar ordre. A fer introspecció, saber què hi ha dins l'ordinador, en la quantitat de carpetes, discs durs, còpies de seguretat. A no anar a actes dels que ja no he de fer la crònica, a veure que molta gent que tenia al voltant estava sols per interès, principalment els polítics. A anar triant molt el que faig, el que vull, a comprovar que potser els del meu voltant, la família, em veien sempre atrafegat... A tenir consciència de que activitats que abans m'ocupaven molt de temps, son innecessàries... a sentir-me utilitzat per entitats i ideals polítics on hi ha gent de molt bona fe, i d'altres que sols busquen satisfer el seu ego...Crec que he anat desenvolupant una capacitat de crítica on he aplicat moltes vegades un dels meus lemes "Les coses són com són, i no com crec que haurien de ser" I no implicar-me gaire en res. El resultat és que ara em sento en un oasi.

El mon, la societat, continua funcionant més o menys com ho feia quan jo estava actiu. Però jo no. Encara em falta polir coses, però he constatat que la vida és molt més senzilla de com ens la prenem. Ara m'estic moltes estones sol, amb la parella. No em ve gaire de gust d'anar a coses amb multituds, i si n'hi ha, m'ho miro com un espectador, observo.

Ara ve agost, a Cardedeu hi ha la Festa Major. Durant els anys que tenia El NAS de Cardedeu, era un repte cobrir tots els actes, tots. Se superposen d'horaris, però jo anava corrents d'un lloc a un altre per almenys veure de què va, i fer algunes fotos. Dormia a estones sense treure'm la roba. Acabava amb El Garitu i ja estava participant de Les matinades. Em sentia amb una missió, fer la feina ben feta Ara marxo de vacances, a un lloc on veure coses noves i poder escriure tranquil·lament, i fer fotos, tractant d'aconseguir l'ambient i el lloc que veig, i no he de sortir a veure tal acte, o saltar del llit quan se senten sirenes i anar a veure què passa. Ara em sap greu per si és una ambulància i algú ho està passant malament.

Crec que he millorat la relació amb els meus fills, amb els qui puc tenir converses llargues. Potser això m'ha fet entendre'ls millor, i adonar-me que en molts casos coincidim en la filosofia, i que poden ser una versió meva, millorada. Coses que jo he defensat en teoria, han estat capaços de portar-ho a la pràctica..

Incloc en aquest escrit un tros d'un text del meu fill. Ells també són creatius, amb més o menys sort professional, però la clau està en  fer , no dir m’agradaria fer.

Quan jo ja havia començat a pensar en aquest escrit, m'envia això:

***

Imagina't estar enmig d'una discoteca o festa en la qual tothom està tremendament borratxo i tu no beus més que aigua

Potser, al principi, pots sentir-te mig còmode, pugui que t'agradi la música i et facin "gràcia" les malapteses dels altres. Però probablement, en algun moment, et sembla malament l'actitud d'algú que està desfasat, et molesti la impossibilitat de tenir una conversa mínimament interessant o trobar a algú que digui alguna cosa amb sentit.

En algun moment, començaràs a sentir-te fora de lloc. I el que abans et feia gràcia ara et semblarà un contrasentit col·lectiu, fins i tot una autèntica barbaritat.

Què faries?

 Segurament penses que marxaries d'allí i buscaries un altre ambient més adequat, en el qual et sentissis a gust. O que uns quants cubates et posarien al mateix nivell dels altres.

El problema està en el fet que tu ja has decidit que prefereixes no beure alcohol fins a parer un pingüí i que, per tant, aquests ambients ja no t'interessen. Has elevat la teva consciència a un altre nivell.

I si resulta que hi ha persones que ens sentim igual que el sobri entre borratxos en moltíssims altres ambients?

Jo em sento així quan per exemple, molt de tant en tant, pujo en un metro abarrotat o em trobo en un embús i veig les persones que tenen aquesta situació com a normal. Passar diverses hores a la setmana en un embús o ficat en un vagó per a anar a treballar!

A la majoria li sembla normal, igual que al que està vomitant alcohol en la tassa del water li sembla normal veure a un altre ficant-se una ratlla.

També em sento així quan vaig a un super i veig a gent comprant en un passadís ple de verí en forma de brioixeria. O quan intentava (ja no ho faig) convèncer a algú que es pot viure sense treballar en alguna cosa que repudies.

A vegades em dona la sensació que les persones conviuen en una societat de perduts on cada qui tracta de sobreviure a la seva borratxera personal. I després s'estranyen que hagin pres males decisions! És pràcticament impossible prendre bones decisions quan estàs fins dalt d'estrès, sucre, dopamina instantània, estímuls, i sense dormir bé. Que algú encerti en alguna cosa en aquest estat és més aviat casualitat. Per a mi, la solució passa per marxar-te de la festa, abaixar-se del vagó de metro i evitar un sol embús més. Posar-te a respirar aire pur, fugir del verí i envoltar-te de persones amb les quals sintonitzis i que et facin créixer.

No tornar a dir un "és que no tinc temps" i buscar la manera de finançar una vida en la qual el centre sigui la teva qualitat de vida, que a més és molt més barat que la vida del borratxo repleta de males decisions. Si això passa per renunciar a la major part del món, benvingut sigui.

Jo prefereixo crear el meu petit espai, sentir-me més lliure i compartir amb altres persones que també tenen la consciència desperta.

***

Exactament el que estic fent jo. Creant el meu propi oasi. Ja m’he convençut de que no arreglaré el mon, de que difícilment podré aconseguir que la societat sigui més justa, i que la meva opinió la valori la societat.

Rodejar-se de les persones adequades i posar una murada invisible, que no es noti gaire, però que preservi un espai just i feliç.