viatjar obre els ulls

 

 Transport públic en zona de branques baixes 

Viatjar en majúscules, no fer el turista en un bus que et deixa unes hores a cada lloc i no interactues ni observes als qui viuen i treballen allà

En una estada a Guinea, en un poblat vora Mongomo, ja em van posar a lloc ben aviat, i veure que una de les diferències principals entre els europeus i els africans és el concepte de família.

Una pregunta que em van fer gairebé a l’arribar.

-En el teu país hi ha tribus?

-No

Llavors sou tots de la mateixa família?

-No, clar, però no hi ha tribus.

A Guinea hi ha tres grups ètnics principals. Els bubis, que ocupen l’illa de Bioco, amb la capital, els fang, que estan a la part de costa el continent, i els combes, que també estan a la costa, una mica més al nord, a l’antiga província de Rio Muni. Apart, hi ha els annobons, que són pocs i a l’illa d’Annobon.

Amb la mentalitat europea, tenir algun bé significa, tenir terres i gaudir dels seus productes. A l’Africa és tenir homes i gaudir del seu treball. A Guinea es pensa majoritàriament, que la cultura europea és materialista i l’autòctona humanista.

Ja la casa, fora de les ciutats, està pensada per a que l’home tingui la seva i les dones, les seves cuines. Tot donant a un pati principal. Cada cuina té adossada alguna habitació, on viuen les dones amb els seus fills.

La dona es compra, amb una dot. Per això és interessant tenir molts fills. Els nens són treball i les nenes futures dots. I a més, la dona fa la major part del treball.

L’home, aquí, és el rei, com entre els àrabs. Tot el  mon intel·lectual, social, amorós i afectiu és entre homes. El sexe i les criatures per a les dones.

En un dia quotidià, els homes fan el recorregut per les trampes i les finques, on les dones planten, traginen i amb sort, recullen cacauets nyames, pinyes, banga, iuca, canya de sucre, acuamanbang, plàtans, advocats o carabasses. Aquestes finques s’utilitzen sols un any, la terra s’esgota aviat, i així el bosc va variant de lloc, es guanya un espai i s’abandona un altre. No hi ha l’obsessió occidental per a la propietat privada.

Es delimita el lloc que es voldrà sembrar, es tomben arbres crema el que no s’hagi fer servir per a la construcció. Tret d’aquesta feina de “chapeo” i neteja, del camp es cuidaran les dones.

A l’igual que els marroquins que conviuen amb nosaltres a Cardedeu, quan s’acomiaden, hi ha un contacte amb les mans i et donem l’apel·latiu  “germà”, molt diferent del que fan els sud americans o “tribus” de carrer. Col·lega, tio, socio... Molt més humà, proper.

I l’apunt que faig al principi, marca la diferència per sexes, o com es distribueix la terra, sense inversors amb calers de fons de pensions ni especuladors.

Això només es pot fer en comunitats petites, i en un moment de globalització és gairebé una utopia. Però existeix. I el concepte de justícia es fa pràcticament amb jurat popular.

En els pobles hi ha una edificació que se’n diu “casa de la paraula”. És una habitació força oberta, amb sostre i bancs llargs adossats a les parets. Està per a tothom, on es pot parlar amb els amics, jugar al “akong” que a Europa es coneix com “akuele” i altres noms, o prendre unes “malambes” o “mongorocón” licors  de sàvia fermentada que es fan de manera casolana.

La casa de la paraula es fa servir també per a reunions serioses  per a l’administració del poblat i fins i tot  per administrar justícia en casos  senzills. Una justícia que no és igual per a homes o dones. Hi ha un bastó, buit, ple de llavors, amb els dos costats del tub tapats. Quan es gira fa soroll mentre cauen. Si el litigi és entre home i dona, la dona pot parlar mentre s’escolti el soroll de les llavors caient. Després ja no pot dir res. Si és entre homes, serveix per a donar torn, alternatiu o de ma en ma si ens són varis els qui estan implicats.

La Justicia no és igual, com he dit, per als homes i les dones, i si el problema no s’ha arreglar a la casa de la paraula, un jutge de ´la zona ho resoldrà, i si es recorre, finalment serà un de Bata o Malabo qui decidirà. En aquests tribunals darrers jo no es farà servir el bastó de la paraula, i ja intervenen advocats.

El que puc dir és que la major part són feliços vivint així, i sols fins que algú porta una tele, pocs es plantegen anar a viure a les ciutats, o acaben als “bidonville”, del que l’aspiració és anar a Europa, o a Amèrica, on es veu que lliguem els gossos amb llonganisses

I sí, viatjar fa pensar força.

 

Viatjar en majúscules, no fer el turista en un bus que et deixa unes hores a cada lloc i no interactues ni observes als qui viuen i treballen allà

En una estada a Guinea, en un poblat vora Mongomo, ja em van posar a lloc ben aviat, i veure que una de les diferències principals entre els europeus i els africans és el concepte de família.

Una pregunta que em van fer gairebé a l’arribar.

-En el teu país hi ha tribus?

-No

Llavors sou tots de la mateixa família?

-No, clar, però no hi ha tribus.

A Guinea hi ha tres grups ètnics principals. Els bubis, que ocupen l’illa de Bioco, amb la capital, els fang, que estan a la part de costa el continent, i els combes, que també estan a la costa, una mica més al nord, a l’antiga província de Rio Muni. Apart, hi ha els annobons, que són pocs i a l’illa d’Annobon.

Amb la mentalitat europea, tenir algun bé significa, tenir terres i gaudir dels seus productes. A l’Africa és tenir homes i gaudir del seu treball. A Guinea es pensa majoritàriament, que la cultura europea és materialista i l’autòctona humanista.

Ja la casa, fora de les ciutats, està pensada per a que l’home tingui la seva i les dones, les seves cuines. Tot donant a un pati principal. Cada cuina té adossada alguna habitació, on viuen les dones amb els seus fills.

La dona es compra, amb una dot. Per això és interessant tenir molts fills. Els nens són treball i les nenes futures dots. I a més, la dona fa la major part del treball.

L’home, aquí, és el rei, com entre els àrabs. Tot el  mon intel·lectual, social, amorós i afectiu és entre homes. El sexe i les criatures per a les dones.

En un dia quotidià, els homes fan el recorregut per les trampes i les finques, on les dones planten, traginen i amb sort, recullen cacauets nyames, pinyes, banga, iuca, canya de sucre, acuamanbang, plàtans, advocats o carabasses. Aquestes finques s’utilitzen sols un any, la terra s’esgota aviat, i així el bosc va variant de lloc, es guanya un espai i s’abandona un altre. No hi ha l’obsessió occidental per a la propietat privada.

Es delimita el lloc que es voldrà sembrar, es tomben arbres crema el que no s’hagi fer servir per a la construcció. Tret d’aquesta feina de “chapeo” i neteja, del camp es cuidaran les dones.

A l’igual que els marroquins que conviuen amb nosaltres a Cardedeu, quan s’acomiaden, hi ha un contacte amb les mans i et donem l’apel·latiu  “germà”, molt diferent del que fan els sud americans o “tribus” de carrer. Col·lega, tio, socio... Molt més humà, proper.

I l’apunt que faig al principi, marca la diferència per sexes, o com es distribueix la terra, sense inversors amb calers de fons de pensions ni especuladors.

Això només es pot fer en comunitats petites, i en un moment de globalització és gairebé una utopia. Però existeix. I el concepte de justícia es fa pràcticament amb jurat popular.

En els pobles hi ha una edificació que se’n diu “casa de la paraula”. És una habitació força oberta, amb sostre i bancs llargs adossats a les parets. Està per a tothom, on es pot parlar amb els amics, jugar al “akong” que a Europa es coneix com “akuele” i altres noms, o prendre unes “malambes” o “mongorocón” licors  de sàvia fermentada que es fan de manera casolana.

La casa de la paraula es fa servir també per a reunions serioses  per a l’administració del poblat i fins i tot  per administrar justícia en casos  senzills. Una justícia que no és igual per a homes o dones. Hi ha un bastó, buit, ple de llavors, amb els dos costats del tub tapats. Quan es gira fa soroll mentre cauen. Si el litigi és entre home i dona, la dona pot parlar mentre s’escolti el soroll de les llavors caient. Després ja no pot dir res. Si és entre homes, serveix per a donar torn, alternatiu o de ma en ma si ens són varis els qui estan implicats.

La Justicia no és igual, com he dit, per als homes i les dones, i si el problema no s’ha arreglar a la casa de la paraula, un jutge de ´la zona ho resoldrà, i si es recorre, finalment serà un de Bata o Malabo qui decidirà. En aquests tribunals darrers jo no es farà servir el bastó de la paraula, i ja intervenen advocats.

El que puc dir és que la major part són feliços vivint així, i sols fins que algú porta una tele, pocs es plantegen anar a viure a les ciutats, o acaben als “bidonville”, del que l’aspiració és anar a Europa, o a Amèrica, on es veu que lliguem els gossos amb llonganisses

I sí, viatjar fa pensar força.