Per fi ordre !

 

 

 

En el meu darrer De Babia a Pernambuco deia que estava de viatge. Físic i a l’interior.

Mai es pot dir que s’ha acabat un viatge intern, però sí que s’ha arribat a un punt on la fita està assolida.

He aconseguit saber el que vull, el que puc fer, com organitzar el meu temps, distingir entre el que és imprescindible, important, urgent i el que si puc, vull fer sense pressa.

He arribat a un punt que l’important és ser feliç, i compartir-ho amb els qui estimes, i si pot ampliar la gent a qui fer contenta, millor.

El present és el que compta. El passat ha fet una base, però ara ja no ha de comptar, i el futur és el que construeixis avui. Però sense oblidar que estàs en el present. És un error pensar que el futur serà millor, és parcialment incontrolable.

Gastar menys del que ingresses, sigui el que sigui. Tenir cura del cos, el màxim possible, però gaudint l’avui, el futur ho pot estroncar tot. I compartint la vida amb els companys de viatge. Alguns els has triat, i pots conservar o canviar, i d’altres venen de naixement, tampoc és obligatori mantenir-los, però millor. S’ha d’acceptar a les persones com són, empatia. I si n'hi ha de nocives... allunyar-se'n.

Hi ha ideals que semblen inassolibles, i més si es fa sol. O els oblides i afavoreixes, però està bé pensar que alguns avenços han vingut per gent que ha lluitat per utopies, que ho segueixen essent, però s’ha millorat la situació. He recordat que quan era estudiant vaig anar a una manifestació, a Les Rambles de Barcelona, per protestar del (ja no recordo si era 1001, o 2001) un procés contra sindicalistes. Els grisos sempre feien acte de presència i un company del qual sí que recordo el nom: Corominas, em deia que les protestes les havíem de fer els joves, els qui encara teníem ideals i que les obligacions familiars encara no ens tenien atrapats. I ho veig així: si els joves actuen, les coses es mouen, si som gent canosa o calba, poc a fer.

M’he organitzat els dies, amb horari, per a autoexigir-me acció. No deixar lloc a la procrastinació. Les coses, segons la seva importància, tenen un temps pensar per a fer-les, com per exemple escriure un De Babia a Pernambuco setmanal, preferentment els dijous matí. Però que si no es fa, no passa res, el faré en un altre moment, però el faré. I així tot, tenir cura de l’hort dos cops per setmana, fer les reparacions a casa un cop a la setmana... Sempre n'hi ha, però si no he fixat un horari... ja es farà en un altre moment. I tot així.

Començo una nova etapa amb molta més tranquil·litat i menys estrès. Em segueixo dient igual, però em noto una altra persona.