Bon dia!

 

 

 

Bon dia!

Avui és un dia qualsevol, un dimecres que no te res d’especial. Previsió d’algun embolic amb la feina, possible discussió amb qui no compleix l’acordat..., però jo tinc ganes de que sigui un bon dia.

Tinc el convenciment de que l’actitud en que ens prenem les coses condiciona en bona part els resultats. Avui el despertar ha estat un soroll que feia la gossa, un soroll desconegut, d’estar fent algun desastre. I sí, tenia el cap ple de cinta de precinte, i estava rossegant una llauna de cervesa de la meva col·lecció. La darrera adquisició, que havia costat quatre euros i mig!

En fi, dutxar-se, vestir-se i anar a passejar amb ella. No és per felicitar-la, però empatitzo amb ella, s’avorria i allò era molt llaminer.

No espero res especial avui, i aquí està la gràcia, perquè el que sí que em fa esperar els dimecres amb ganes és la partida del vespre, amb els amics, i un whatsapp m’ha dit que avui no pot ser. Bé, que hi farem! Alguna altre cosa faré.

D’adolescent em va interessar el budisme, influenciat per Lobsang Rampa. Durant un temps em vaig apropiar de la idea de que si no tens desigs no tens frustracions. Més tard em vaig convèncer de que cal tenir il·lusions, al·licients, però que han de ser assumibles. I aquí és on hi ha la maduresa de saber calibrar: és possible, és impossible o és molt difícil.

Del que és molt difícil no s’ha d’abusar, però les coses fàcils  com proposar-se que sigui un bon dia, només cal ser-ne conscient i prendre’s a riure els contratemps que apareixen a cada jornada, mentre es resolen.

Bon dia.

Pura vida!

 

Partint de tres frases que he vist avui, en veure correus, contestar-los i llegir notícies, faig alguna reflexió

“Quan la injustícia és llei, la desobediència és ordre”

"Un conjunt de fils ben trenat és una corda"

“Pura vida”

Han aparegut en context ben diferents. La primera en un apunt històric i de reivindicació. Gaudí, un geni universal les obres del qual atreuen a Barcelona milers de persones cada any, va arribar a passar la nit al calabós per negar-se a abandonar la llengua catalana davant la policia espanyola durant l'11S de 1924.

La segona, atribuïda a Martí Pol, la veig en els moviments de creació d’un Casal Popular a Cardedeu, “La Metxera”, que sembla ja bastant avançat, pendent de tenir un local adequat

La tercera, de converses amb gent de Costa Rica, l’utilitzen molts cops. Com a inici de conversa o com comiat. En els dos casos indiquen que estan bé, contents amb la vida que tenen i que l’estan gaudint.

I la reflexió és la següent.: Al llarg de la vida m’he sentit sol, emprenyat, davant la injustícia generalitzada que m’imposa la societat. Rebotat, impotent.

Un cop convençut de que sol no faré res, enfrontant-me a un monstre molt fort, he teixit complicitats. Amb altres inconformistes, amb ganes reals de canviar l’ordre de les coses.

Xocant, i veient que a vegades quedes sol portant la bandera i els demés han anat desapareixent per diferents motius, he arribat a un punt de saviesa que em diu: adaptat al que hi ha, aprofita el que tens i gaudeix. De vida només en tenim una i l’hem de poder manegar el millor possible.

Potser els costa-riquenys han trobat la clau. 

 

 

Avui agafo un text del meu fill.

 

 

 

 Avui agafo un text del meu fill.
Aprenc molt d’ell i sovint, com en aquest escrit, veig coses que hem parlat fa anys, i ell és capaç de madurar-ho i sintetitzar-ho.

Hace tiempo ya que para vosotros soy "Carles de ViveDistinto", también he sido Carles de Alternatribu, de Stockeros, de Clubnomada, de Travelguidenicaragua…

Sé que para vosotros y los oyentes del podcast Nómada Digital, soy Carles de ViveDistinto. Un tío que ha tenido una vida peculiar, hace muchas cosas, habla mal y claro, viajero y emprendedor. Un Nómada Digital.

¿Pero, qué pasaría si un día me da por cambiar de vida y asentarme en un lugar?

Hace tiempo que tengo esto en la cabeza, y me gustaría desarrollarlo, porque ser rehén de un personaje, estoy seguro que también te afecta, en cierta medida, a tí.

Verás: no quiero dejar de vivir como vivo -al revés, estoy a gusto así, tal y como lo hago ahora-. Pero me cuestiono, de alguna manera, si mi convencimiento viene de mi personaje.

Quiera o no, llevo años siendo un personaje para mucha gente. Desde que expuse mis pensamientos en el primer artículo de blog, comencé con los podcast, publiqué alguno de los libros…

Aunque mi propia versión ha ido evolucionando con el tiempo y he pasado de fotógrafo en Nicaragua a emprendedor viajero o Nómada Digital, sé dentro de mí que hay una parte que he potenciado mostrar, aquella que representa al propio personaje.

No digo exagerar, fingir o falsear. Hablo sencillamente de potenciar.

Creo que es algo natural que ha surgido fortuitamente y que, además, nos sucede a todos.

Cuando nos sentimos aplaudidos por alguna faceta nuestra, la potenciamos. Así como controlamos aquellas facetas que son molestas para otros.

Yo me he sentido muy cómodo desarrollando mi personaje, porque es prácticamente quien soy yo. Me identifico plenamente con él, no necesito fingir, ocultar o moderarme para ser quien soy.

Soy consciente, además, de que tengo puntos que no le gustan a mucha gente, lo que pasa es que me importa poco y entiendo que lo que hago y pienso no es para todo el mundo.
Hay mucho histérico por ahí que le sienta fatal ver que otros viven diferente a como ellos creen que debe ser la vida.

Si lo ves desde este punto de vista, todos somos un poco el personaje que mostramos a los demás.

Lo que me hace pensar profundamente es cómo se deben sentir aquellos que representan un personaje con el que no se sienten identificado.

Parece algo loco, pero en la era de las redes sociales… Está lleno de personas intentando mostrar al mundo algo que realmente no son.

Incluso personas que odian el personaje que representan ante los demás, o que lo hacen meramente para conseguir dinero.

Lo puedo entender -que no compartir, en absoluto-. Pero pienso que debe sentar fatal.

Porque al final puedes convertirte en esclavo de aquel personaje que has creado, especialmente si compartes tu vida públicamente de manera constante. Si realmente no te gusta lo que muestras, terminarías agotado.

Esto es mucho más común de lo que imaginamos.

Muchos de nosotros incluso interpretamos diferentes personajes según la situación en la que nos encontremos y el grupo de personas a las que tengas delante.

¿Nunca has sentido que hay personas que actúan de una manera diferente a como estás habituado si se mezclan en determinados ambientes?

Ni te imaginas la de correos y escritos que he recibido de personas que tienen claro que quieren "comenzar un proyecto online" pero no saben de qué y traen propuestas muy disparatadas.

Solo hace falta salir a las redes sociales para darse cuenta de que hay muchos creadores de contenido que no denotan autenticidad ni pasión por aquello que hacen.

En un inicio puede parecerte buena idea encontrar "un nicho" en el que puedas crear contenido, posicionarte como experto y empezar a vender lo que sea referente a ello.

¿Pero que pasará dentro de cuatro años? ¿Seguirás creando contenido de aquella temática?

Quizás te deje de gustar pero sigas haciéndolo por inercia, porque es rentable o porque creas que ya no sabes hacer otra cosa.

¿Cómo nos cuestionamos si estamos siendo nosotros realmente o interpretando nuestro personaje?

Por el momento no tengo respuesta a esta pregunta, más allá de la obvia: hacer introspección.

Cuestionandonos nuestras decisiones, poniendo en duda nuestras creencias preestablecidas y revisando nuestras decisiones.

Tratando de descubrir si, en el fondo, estamos cómodos y satisfechos con aquello que hacemos en nuestro día a día y si está alineado con lo que proyectamos.

Lo que sí que es evidente es que, si no nos lo planteamos, podemos ser rehenes de nuestros personajes.

El primer paso hacia la libertad es saberte capaz de ella.

El segundo, no aceptar otra cosa.

 

https://vivedistinto.com

 

 

 

Hi ha sempre examen de recuperació?

 

 

La vida a vegades dóna segones oportunitats, però sols a vegades. Generalment si no puges al tren quan està aturat davant teu, se’n va. I rara vegada està en via única, on no hi ha dubte: és aquest. Hi ha estacions com la de Sants, a Barcelona, o Atocha, a Madrid, on hi ha moltes vies i andanes i si es va amb presses es difícil escollir l’adequada.

I es pot pensar que es pot agafar el següent, però no arribaras a la mateixa hora, ni tindràs els mateixos companys de viatge.

Al llarg de la vida, que és un camí, hi ha nombroses cruïlles, algunes evidents, on hem de prendre decisió concreta de per on es continua, i altres on el camí fàcil i ample deixa desapercebuts corriols, que potser son més interessants.

No sempre es pot recular, en adonar-se’n, i el tros fet de més passa factura, encara que es pot seguir guanyant amb el canvi.

Quan ets estudiant, amb diferents noms, hi ha examen de recuperació. Quan jo estudiava, si suspenies al juny hi havia l’oportunitat de setembre. Ara crec que ja no es fa. Si anava bé seguies avançant, amb els mateixos companys. Si et retardaves un curs, el fracàs et canviava moltíssimes coses, a vegades per a bé. Però la reiteració en no assolir objectius et podia marginar, descarrilar, i tornar a la via sempre es complicat, i requereix ajuts i complicitats.

En la vida cal mesurar els objectius que tria cada un. Es pot anar transitant pel camí ample, amb poques decisions, i per tant pocs fracassos si no es vol veure que anar pel camí ample, gris, no deixa de ser un fracàs. O anar ficant-se per bardisses, descobrint coses i convertint la vida en una aventura, on si a sobre trobes la companyia adequada pots sentir cada dia que estàs viu.

I aquí si que hi ha examen de recuperació. Són moltes les persones que un dia o altre cauen del cavall, com Sant Pau, i s’adonen que hi ha la possibilitat de prendre les regnes de la pròpia vida i triar plenament el camí.

Tot és qüestió d’escollir camins en lloc de deixar-se arrossegar comen un riu.