Sim city

 

Als anys 90 era força popular un joc d’ordinador que es diu “Sim City”. Simulava l’expansió d’una ciutat, sobre terrenys en principi lliures.

El jugador havia de gestionar la construcció de nous habitatges, sols si li augmentava la població, i havia de dotar-los de serveis, biblioteques, hospitals, escoles, bombers, àrees comercials, industrials, carrers i carreteres... Havia de gestionar impostos per recaptar diners i poder fer tot això.

Si els impostos eren massa alts la gent marxava de la població i quedaven cases abandonades. No es podia construir més mentre n’hi hagués de buides. Si no hi havia policia, o hospitals, en funció del nombre d’habitants, la gent estava incòmoda i es podia revoltar i acabar amb un caos on es perdia la partida. Mal gestor.

El joc partia d’una premissa utòpica: no hi havia propietaris del terreny, pel que les coses es feien com i a on  calia. Els serveis a determinades distàncies podien no ser útils per als barris, sense zona industrial no hi havia ingressos per impostos, ja que sense feina la gent marxava. Les canonades d’aigua tenien en compte desnivells, i per dur-la a barris alts feien falta bombes, i tot tenia un preu.

Hi havia cataclismes aleatoris, i construir en zona inundable, tenia el perill improbable de que l’aigua fes destrosses. No passava a quasi cap partida, però era un risc valorable.

 És totalment inviable extrapolar-ho a la realitat, bàsicament perquè el terreny té propietaris i que diu qui és seu vol treure’n el màxim de rendiment particular, sense comptar amb les necessitats de la població.

Així es construeix en zones inundables, com s’ha vist amb els aiguats d’avui a Tarragona, o a tants llocs. Com en el mateix Cardedeu, on la zona de Can Montells ho pot comprovar d’en tant en tant, fins ara de manera suau. No es respecta la zona rural, qui hi té terrenys aspira a que pugui plantar-hi pisos o cases, sense veure si cal o no. El medi ambient, alternar zones construïdes amb verdes, boscoses o llaurades, no es té en compte. En fi, que qui té diners en vol fer més, i és qui dicta les lleis que el legitimen a fer les coses a la seva conveniència.

Llàstima que el “Sim City” sigui només un joc.

 

Ploramiques

 

 

Ploramiques

 

El president andalús, Moreno, ha mogut una peça favorable als seus interessos.

Ha posat a 0% l’impost sobre patrimoni, i sense cap pudor demana als empresaris catalans a domiciliar-se fiscalment a la seva comunitat.

El MH President de la Generalitat catalana ha reaccionat amb queixa. No ho pot, o sap, evitar. Lamenta que amb aquest diners que Catalunya recapta i pot perdre, no es podrà fer tanta feina
social a casa nostre i recorda als andalusos que ells tenen retallats drets socials...

Davant d’aquesta competència entre Comunitats autònomes, el Govern Central suggereix que aquest impost s’harmonitzi a tot l’Estat i el recapti ell, que després redistribuirà.

Vaja, ja sabem com redistribueix l’Estat espanyol i el que ens retorna.

Clar que aquest impost només afecta a qui té molt, però aquest petit percentatge, que no arriba als 2%, proveeix de diners que són útils a tots els catalans.

Potser en lloc de demanar molles, el nostre Govern deixi  de mirar pels partits i doni el pas endavant que faci que el que es genera a Catalunya, reverteixi en diner públic a Catalunya, i això només es pot fer amb la independència.

 

Viure el present

 

                                                                   Un instant simple, avui fa sol

 

Qui més qui menys té uns referents, unes persones de les que valora els seus consells. Hi ha qui té un guia espiritual, o un conseller per a cada tema.

Jo, al llarg de la vida n’he tingut bastantes de persones que m’han donat una frase, una idea, sovint sense intenció de fer sentències, però que “era el moment” i les he adoptat.

Darrerament aprecio molt els consells, que no em dóna directament, del Carles. Diu coses, en el seu espai de postcast https://www.ivoox.com/201-el-presente-como-modo-vida-audios-mp3_rf_92368858_1.html que em fan reflexionar. Evidentment no és la primera vegada que medito sobre el tema, però em fa seguir el raonament i dir: si. Això ja ho sé, però no ho aplico.

I ara, mentre estic fent el dinar, em prenc una cervesa i gaudeixo del moment. Cal fer-ho conscientment. Cada moment és per viure’l conscientment.

Espero que vingui la meva dona, avui treballa fins tard, el dinar ja estarà fet, a taula, Ja des de fa molt de temps el menjar és un plaer, senzill, avui un ou ferrat, i unes “crestes” de formatge” i de postres meló. No té res d’especial, només que està fet pensant que li agradi, a mi també, amb pa calent i per beure un vi blanc de la nevera, o aigua, el que ve de gust en aquell moment.

Perquè cada dia s’ha de viure conscientment, no cal esperar grans coses, pensar en els problemes a resoldre, o a gaudir més tard, demà, que també, però les fites han de ser molt assolibles, per a no omplir-se de frustracions.

Això no vol dir no planificar el futur, ni oblidar el passat, però saber que un dia qualsevol és una passada! Pel camí de la feina a casa he saludat a un parell de persones, amb una hem conversat de com el Centre de Cardedeu s’està morint per culpa de que l’Ajuntament s’entesti en que la gent ha d’anar en bici o a peu, i desplaça el comerç a les grans superfícies perifèriques, a on pots aparcar sense problemes i sortir carregat. Podia haver seguit el meu camí sense dir res, però el seu “Bon dia” ha estat amigable i convidava a aturar-se un moment.

Aquí acabo amb una frase meva, de les que cada any, al començar, em poso com a guia: Les coses són com són, i no com creiem que haurien de ser.

 

 

 

Dona li una gorra i es creurà general

 

 

Fa pocs dies el periòdic 9nou es feia ressò d’un fet que els va cridar l’atenció i que il·lustra perfectament el titular d’aquest article.

Recentment a Cardedeu s’ha instaurat el sistema de recollida de deixalles “porta a porta”. Els cubells estan identificats i l’escombriaire que els buida porta en el canell un lector per saber de qui està recollint les coses. Si li sembla que en algun cas no està ben reciclat ha de deixar la brossa i una nota dient el perquè.

El cas que documenta el 9nou és el d’un veí que ha deixat deixalles orgàniques provinents de poda dins el recipient d’orgànic, dins d’una bossa compostable, com es demana es deixi la matèria orgànica. La nota que es troba, junt amb la bossa plena, diu que noli recullen perquè deixar restes de jardí dins una bossa és “contiitutiva de delito”.

A veure. Parlar de delicte és cosa greu i és una mostra de que s’ha conferit autoritat a una persona que desconeix el que està dient.

Al que vaig. Se li atorga autoritat, o poder, a qualsevol que pot indicar a un altre el que ha de fer, mitjançant un uniforme, placa o qualsevol prerrogativa, en aquest cas un braçalet lector.

I el mateix es pot dir en quant a un policia no se’l pot contradir, o a un funcionari tractar de raonar que algun punt burocràtic es pot interpretar d’altra manera. Uns dels casos més ridículs sol ser els de persones que es posen una gorra amb aspecte d’uniforme i tracten de treure’s algun caleró ordenant cotxes en un aparcament o a un militar xusquero que mana a algunes persones molt més formades que ell.

Possiblement s’ha de fer així, perquè si ets comprensiu i dialogant et prenen per dèbil i el pito del sereno.

 

Societat de col·locació

 

 

                                                                            Opacitat

Càrrecs de tota mena, alguns amb responsabilitat, d’altres només de fer veure que treballes i alguns on ni tant sols has d’anar a treballar, com a molt assistir a alguna inauguració de poca importància pel partit.

Això sembla és la finalitat principal d’un partit controlat per un nucli dur que ha aconseguit, negociant, el seu objectiu: col·locar amb sou públic al màxim nombre de membres, amb la complicitat de qui sigui, prescindint de si els seus votants se n’adonen o no.

Aquesta situació té contents, i dependents, a molts membres i permet accelerar, ralentitzar i marcar l’esdevenir polític, a conveniència del partit, no del seu programa. Perquè la finalitat no és el bé comú, sinó la pervivència del partit, en la major part d’àrees de poder possible.

ERC és aquest ser amb tentacles que, si no ho ha fet, ho sembla, ha pactat amb el poder real espanyol, que la independència no arribarà si se li permet tenir l’hegemonia en el sistema polític català. Puigdemont, Torras, ara Borràs, fa poc Turull, són els enemics a batre. Ja se’ls ha pres la Generalitat, ja s’ha refredat l’ambient. Status quo, aquest és el pacte amb els poders, i s’aprova donar diners a les elèctriques, en lloc de tractar de nacionalitzar-les, com hauria de fer un partit d’esquerres. S’aprova lliurar el control del servei meteorològic a l’Estat, així com els bombers, que en el 2017 es van significar per la independència i enfrontar als mercenaris que Espanya va enviar per donar un escarment.

A cada “negociació” es perd alguna cosa a Catalunya, i es vota a favor del que demana l’Estat, i si el vot no és estrictament necessari es pot dissimular abstenint-se.

Ara el Molt Honorable Pere Aragonés ha dit que no anirà a la manifestació anual del 11 de setembre. Por a una xiulada? De veritat creu que és una manifestació contra parits independentistes catalans?

Al principi causa perplexitat i repassar l’hemeroteca. Escoltar ara a Junqueras, Tardà, Rufiàn... diuen unes coses que voreja el cinisme, però que deixen ben clar quina és la finalitat del partit. No és la independència, és perpetuar-se en el poder d’una autonomia