Reflexió en llegir una esquela

M’han fet arribar una esquela, estil literari que gairebé mai em crida l’atenció, però amb una part ressaltada amb un marcador blau.

L’esquela era de les clàssiques, una mica antiga, amb la creu, amb un EPD destacat i el nom del finat, de 92 any i gallec.

Després de dir que ha rebut els sagrament indica on serà el tanatori el seu fill, nom i cognoms, i els seus nets, dos noms demanen una pregaria per la seva ànima i destaquen amb una nota, que els germans i demés familiars que aquests anys no s’han preocupat per ell no cal que es molestin en venir.

Recriminació dura, però real.

El primer mort que vaig veure va ser un oncle avi que vivia a casa. Sopava sol i vaig anar a portar-li postres i el vaig veure amb el cap caigut gairebé dins el plat de pollastre. Vaig avisar a la mare i poc després la casa estava plena de gent i molt enrenou. Jo devia tenir  deu o onze anys. L’endemà va aparèixer molta gent que jo no havia vist mai. Tots, si, tots, remenant armaris i agafant coses... un abric, quadros, ell pintava, papers, unes col·leccions de cromos que m’havia ensenyat algun cop... Ara amb perspectiva els veig com a voltors. Van remenar tot el seu quarto i els pares estaven sobrepassats.

I parlant d’això, avui, amb la parella, recorda que la seva mare explicava que quan va morir l’avia la casa es va omplir de nores i cunyades, sí, dones, i es van repartir tot el que trobaven davant la impotència d’ella, que era la filla.

I és així. Quan un es mor, els qui no et feien cas de viu tenen una necessitat sobtada de veure què arrepleguen, perquè per a que s’ho quedi un altre...