Sempre estem en temps incerts. I gairebé, també sempre, amb la sensació de que el futur és poc previsible i està en mans d’altres, que van fent coses que incideixen en la nostra vida sense que tinguem cap oportunitat, que no dret, de decidir.
Si les multinacionals i els capitostos que mouen els seus interessos, ho veuen convenient tindrem guerra. Ucraïna pot ser el desencadenant, com anys abans ho va ser Polònia i una mica més enrere Sarajevo i els Balcans. I nosaltres veurem com hi ha morts, desgracia, l’economia s’enfonsa i el mon que ens hem creat desapareix. La zona de confort on la nostre societat més propera viu, s’esvaeix i hem de tocar de peus a terra, subsistència.
O no, la voracitat dels qui juguen a desestabilitzar a la “competència” valora que el risc a tenir pèrdues és massa gran, que no té la victòria assegurada. Ja fa segles que la cosa funciona així: jo m’agafo aquest territori, que em produeix això, i si tu no ho evites... consolidat. Fins que en un moment de feblesa meva tractaràs de recuperar-lo. I la gent i els que hi viuen, no compten, estan allà.
Depenien del Compte i ara el Duc veí és qui els cobra impostos i els “protegeix”. Els qui viuen a Alsàcia com a francesos, els seus avis eren alemanys. Les fronteres de Polònia s’han corregut centenars de quilòmetres cap a l’est, o l’oest en funció de qui ha guanyat la darrera guerra.
Amb Ucraïna passa el mateix, fronteres canviants, depèn de la fortalesa de l’imperi rus, i ara tornem a estar davant d’un pols, que en època tant global, fins a aquí Cardedeu podem reble alguna plantofada, ni que sigui de tenir d’escalfar-nos amb llenya.
La fotografia que il·lustra aquesta reflexió és de Les Rambles de Barcelona, un espai que en el pols entre Espanya i Catalunya es va fer servir per a donar als catalans un bon ensurt i que creguin que necessiten la protecció d’una gran potència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies pel teu comentari! Aviat sortirà publicat.