Principi de tardor

 

 

 

6 d’octubre. Aquestes dates de principi d’octubre em porten a pensar dues coses: des del 2017 en l’a prop de declarar la independència que vam estar, però  hi ha un abans, i durant molts anys, avui també, em torna el sentiment de que per molts s’ha acabat l’estiu i jo començava vacances aquests dies.

I em veig a mi mateix amb 18 o 19 anys, treballant a la companyia d’assegurances i com era dels que no podia triar els dies em donaven octubre. I jo feliç. Els cursos començaven a meitat de mes, i jo m’havia comprat un cotxe de segona, o tercera ma, i anava a la platja i a voltar. Sempre trobava amb qui compatir aquells dies!

I ara què hi ha de diferent? Quina diferència hi ha entre aquell Xavier de 18 anys i el d’ara amb edat de jubilar-se i que els qui m’envolten no entenen que jo vulgui seguir treballant, encara que a un ritme més baix, i que tingui il·lusió per emprendre nous projectes...

Ho analitzo sovint. Les obligacions. Una societat que espera i exigeix als adults unes despeses fixes bestials, un pagar mínims per existir, i un haver de generar diners per a “tapar” aquests mínims com puguis.

És que els joves no tenen responsabilitats? O que els adults ens compliquem la vida? Amb la edat vas adquirint experiència i acceptant que hi ha de tot en aquest mon. Si a sobre has viatjat encara acceptes molt més la relativitat de les coses. Em costa no qualificar de dròpols als fills i filles que als trenta encara viuen amb i dels pares, quan he estat a llocs on amb setze disset tenen un paper que aporta a la societat. Però és així, aquí no tinc perquè ficar-me en el que fan els demés, mentre no m’impliquin a mi.

La diferència d’encarar la tardor d’una manera o altra és l’actitud de cada un, que depèn en gran part de les experiències viscudes. Em resulta gairebé impossible encarar aquests primers dies de tardor amb la llibertat dels vint anys, i potser llavors no n’era prou conscient. Avui m’he de ficar a Internet, per veure quant i com he de pagar un nou impost ,el del CO2, que d’una manera o altra substitueix al de pagar autopistes, que jo evitava bastant, pels diners i perquè m’agrada veure per on passo, principalment en trajectes llargs. Llargs com la vida, que tinc la sort de gaudir,

conscient del camí, sense més destí que ser feliç i fer feliços als companys de viatge.

Principi de tardor. Primeres hores del dia, a veure quines coses aniran passant!