La nova normalitat

                                                                         Costa veure què hi al al darrera 

 

La “nova normalitat”

Ara gairebé fa un any que el president espanyol, Pedro Sánchez, deia que passades unes setmanes es tornaria a la “nova normalitat”. Es possible que ja hi estiguem. Generalment no ens adonem del moment, etapa, en que estem fins que ha passat.

La nova normalitat consisteix en no poder fer cap mena de previsió a mig termini, i a vegades ni a curt. Les restriccions van variant dia a dia. Ja trobem normal anar pel carrer amb mascareta, no aturar-se gaire a saludar i parlar amb coneguts, a no sortir de nit, a quedar-se el cap de setmana a casa o sortides molt curtes. També a no poder treballar amb normalitat, amb les dificultats econòmiques que signifiquen per a molts. A no anar al metge si no és per una cosa molt grossa. A estar sempre amb por al cos, més gran o menys, però si en algun moment algú et diu que no en hi ha per tant, un altra s’encarrega de dir que fulano està a l’hospital i aquella senyora s’ha mort.

A les notícies de ràdio o televisió se sent donar xifres sobre el Covit, el grau de transmissió, el percentatge de nous casos i xifres a les que ja no es posa atenció, diàriament, com quan es donen dades sobre l’IBEX. Hem arribat a aquesta normalitat.

I també s’ha tornat normal un grau de mal humor generalitzat. Per la por al contagi, per les mancances econòmiques, per no poder relacionar-se amb familiars que no viuen al costat, per les notícies contradictòries, per la percepció que els polítics estan més preocupats per a quedar millor que els seus rivals que a resoldre la situació. Un problema, molt difícil, d’equilibri entre economia i salut. Inicialment es va posar militars fins a la sopa, a l’hora de donar dades i de sortir a la foto fent hospitals de campanya. S’ha invertit més en armament que en investigació sanitària, s’ha apujat més el sou dels policies que dels sanitaris... I la demagògia s’ha tornat més normal de l’habitual.

I ara a Catalunya tenim eleccions al Parlament. Unes eleccions que no s’haurien d’haver fet mai, no calien. Ara les volen els socialistes, que creuen que portant el Sant Cristo gros d’Illa amb potada cap a munt a Iceta, poden guanyar, i també una ERC que va pair malament equivocar-se en les enquestes en les darreres eleccions, i ha deixat caure, sinó donar una empenteta, al President Torra, perquè tornen a creure en unes enquestes que els diuen que quedarien com primera força de l’autonomia, perquè no aspiren a més.

Seran unes eleccions sota sospita, guanyi qui guanyi. El vot per correu, les dificultats per poder votar, per constituir les meses... La no presència d’alguns candidats... la previsible abstenció....Tot tant anormal que ens mostra què és la “nova normalitat”.