No es pot gastar el temps estant enfadat

 

 

                                Potser el darrer bus ja ha passat

 Inicialment anava a escriure sobre les eleccions del 14F i el fet que poques persones recordin “el espíritu del 12 de febrero”. Però estic enfadat.

Enfadat amb uns polítics que parlen poc del que faran si governen i es dediquen a dir què fan malament els altres  candidats, i que demostren, com Salvador Illa, que venen amb un guió aprés i d’allà no es mouen, ni que hagin ficat la pota com dient que faran un Institut Català de la Salud, com si ja no n’hi hagués.

Els unionistes imposen una situació de fet, amb no voler parlar de la independència de Catalunya o només fer un diàleg dins la llei. Una llei que no permet canvis si no estem tots d’acord. Un simple: “mientras yo no esté de acuerdo no se puede cambiar la Ley”. Es preocupen de què passaria amb una “majoria”, que no deixen comptar, que no vol sortir d’Espanya. Y si la “majoria” és diferent?, no ha de poder fer el que creu? No diuen que estem en una democràcia plena? Hem de continuar amb el que la minoria que no vol que canviïn les coses vagi fent la seva?

Aquí és on ho entroncava amb “El espíritu del 12 de febrero” d’Arias Navarro en morir Franco. Va posar una pàtina de modernitat al franquisme del moment, i va donar esperances de que les coses podien canviar. Com realment van fer-ho, anant a una democràcia controlada com el règim del 78. Controlada i amb condicions, que quan als controladors els va semblar que es “passaven els rojos” van muntar un cop d’estat el 81. Del que ens vam donar per assabentats, i moltes coses ja ni s’han pogut tocar.

I com deia al principi no vull dedicar més temps a aquests que volen eixamplar la base, als qui ofereixen un diàleg buit i ens posen un 155, ni als qui volen el que jo vull, però mentre no estiguem tots junts, amb una cinquena columna que per uns quants sous i honors ens resta força i contundència.

El tema que havia decidit tocar era el temps, precisament aquest temps que he de decidir com l’utilitzo.

Quan s’està de vacances el temps té una dimensió diferent. Ni més llarg ni més curt, és una qüestió de valoració.

Les vacances són uns dies en que es fa una activitat diferent a la rutinària, i si són molt llargues, sense data de caducitat, deixen de ser vacances. El transcurs del temps pot resultar angoixant, si anem comptant els dies que falten per a que s’acabin, o summament relaxant, si no té cap importància el moment en que estem i gaudim plenament del que estem fent en aquell moment.

Per això, crec que, les vacances no han d’estar programades amb “si hoy es martes esto  es Bélgica” sinó amb unes grans directrius, que s’emmotllen a cada moment al que et ve de gust fer.

I ara em considero de vacances.