Ser amo del teu temps

 

Els darrers mesos he pogut fer una experiència: No tenir horaris, ni obligacions que em posin els altres.

Tenir les necessitats mínimes cobertes, estar amb qui vull estar sense obligar-nos a fer coses que no ens venen de gust, perquè toca, ha estat fantàstic! L’únic qui ens posava horaris, molt flexibles, era la gossa, la Tos, que es porta meravellosament bé i és força comprensiva.

L’experiment ha necessitat posar distància física. Ha estat impensable tenir interferències domèstiques, els casos excepcionals que altres cops creaven culpabilitats que impedien dir NO, ja ni es podien plantejar, i els salvavides imprescindibles abans, ara s’han solucionat.

Ha estat possible poder-se concentrar fent qualsevol cosa quatre o cinc o set hores seguides, o centrar-se en un tema vuit o deu dies seguits. I proposar-nos interrupcions lúdiques quan ha semblat, sense cap mena d’importància de si és dimarts, divendres o dissabte. Plou? Havíem pensat anar a veure aquella ermita? Doncs ho farem un altre dia i ve més de gust quedar-se a casa escrivint.

Una sensació de llibertat i relaxació que saps que no serà eterna, perquè la vida segueix al voltant, i tornes a la quotidianitat, però has après la lliçó: no et deixes segrestar pel mòbil, per la immediatesa, i el temps ja saps que el pots controlar.

Un curs de saber que a vegades has de saber dir no, de no anar a on no et sents a gust, i acceptar les contrarietats amb més calma que temps enrere. Tenir clar que el món segueix, pràcticament sense comptar amb nosaltres, i que estem afectats per guerres, injustícies i coses que fa la societat. Molta cosa depèn de la salut, que una manera de cuidar-la és no carregant-se d’adrenalina innecessària.

Que això que escric no s’ho llegeix gairebé ningú? Doncs no passa res, si algú ho aprecia i el fa reflexionar de què és aplicable, estaré content, encara que jo no me n’assabenti.

 

 

Quan deixes de fer regals, o fer favors, et converteixes en dolent

Quan cada vegada que vas a casa d’un amic sempre li portes un regal, o per Nadal fas tres regals a cada membre de la família, i deixes de fer-ho. Sobta.

No en tenies cap obligació de fer-ho, però el costum sembla que crea llei, i en lloc d’estar agraïts de la deferència rebuda fins ara, hi ha el retret de no continuar rebent, quan potser no hi ha correspondència.

M’expliquen el disgust que va haver-hi en una família nombrosa quan el 6 de gener els feien regals a tothom i una de les germanes petites en feia un d’extra a tots. Un any no en va fer i la mare la va esbroncar. Cap altre dels germans ho havia fet mai.

Estem tan acostumats a tenir coses de franc per Internet, que el dia en què allò mateix ens diuen que és de pagament, que ens enfada.

Hi ha massa coses que donem per suposat que han de ser de franc o ben fetes, perquè és el que toca. Des de fa un temps acostumo a agrair un servei ben fet. Ahir vaig anar al metge. La darrera vegada m’havia sentit maltractat, i hi anava amb recança. Doncs em vaig trobar una persona que em va deixar explicar, i que em va aconsellar, no manar. Quan em vaig acomiadar li vaig donar les gràcies pel tracte, li vaig dir que el normal és explicitar les queixes, i rara vegada la feina ben feta. Em va respondre que era la seva feina, i li vaig recordar que la feina es pot fer per complir, o posant interès, i s’ha d’agrair a qui la fa bé.

 

 

És cert? O ha estat la IA?

 

 

 

 

 

Una broma entre amics m'ha fet reflexionar, encara més, sobre la IA.En les trobades amb els companys aficionats als jocs de taula, sovint fem fotografies de les partides, o per recordar com va quedar per a continuar, o senzillament pel gust de veure com van passant els anys, seguim jugant i ho passem bé. Recentment, m'han retornat dues de les fotografies, en una estàvem jugant a un joc d'època antiga, Rodas, un port on van vaixells egipcis a deixar mercaderies, en l'altra al joc Heat, de curses de cotxes.En la primera em veig vestit amb una túnica, com també els meus companys, en el moment de fer la jugada final, amb la ciutat de Rodas al fons. En la segona estem fent la partida en un circuit, rodejat de bòlids i pilots. El vestuari em sorprèn per la versemblança. És que la roba queda ben posada! I aquí ha estat una cosa lúdica, inofensiva. Però em demostra que em poden ensenyar fotografies de gent a llocs on no han estat mai, amb persones amb qui no han coincidit. Per tant, tot s'ha de posar en dubte. I en moltíssims casos no es poden consultar fonts per a corroborar-ho. Per molta gent el que surt en els periòdics, escolta per la ràdio o veu per la tele té valor. El que troben a tiktok o xarxes ja és més dubtós, però arribem a un punt que, el que no veus personalment, o escoltes, pot estar manipulat. Qualsevol fotografia o escrit que va per les xarxes, automàticament és de domini públic i ja no saps com pot acabar. Això em condueix a empetitir el món, a no acceptar tot el que diuen que passa i a una desinformació total, disfressada d'estar al corrent del que passa pel planeta.