Coach

 

 

La paraula “coach” significa “entrenador”. I es refereix a una persona que s’ha format per motivar, ensenyar tècniques que ajudin a assolir els reptes i objectius que un s’ha posat.

En els darrers anys, una dècada, aquest anglicisme s’ha posat de moda i han proliferat les persones que a la seva targeta s’hi afegeixen aquesta paraula davant de l’activitat sobre la que fan tallers, consultories o qualsevol servei que es vulgui revestir de novetat o intel·lectualitat.

Hi ha coach on abans hi havia professors de gimnàs, assessors financers, psicòlegs, estilistes, consellers d’imatge... Sempre es basen en psicologia positiva: “Tu pots, si vols”.

Han d’escoltar, ajudar a establir objectius, qüestionar sense manies, amb ma esquerra, els errors dels seus clients, s’han d’adaptar a les seves necessitats i capacitats, i han de mantenir confidencialitat.

És un ofici antic, i camp abonat per a impostors, que fan servir la paraula “coach” per a donar més categoria al que ofereixen.

Jo estic molt content amb el meu “conseller”, que em treu del cap projectes per als que no estic capacitat, i m’ajuda amb suggeriments que em son útils i que m’han canviat la vida, simplificant-la i amb “perogrullades”, que no per ser-ho, senzillament no tenia en compte.

Res, que aquests títols en anglès, sovint amaguen solament la necessitat d’inflar la factura.

 

Pòstum

En un moment  en el que anem perdent les nostres tradicions, donant pas a les foranies, algú ha passat a l'acció violenta.

En una fàbrica abandonada s'ha trobat un cadàver amb una nota.

 

“Els nens seran sempre nostres”  Visca la Monarquia.

 

 

Mig estiu

 

Sembla que els mesos de juliol i agost s’aturi el mon. No és cert, però el que tinc al voltant sí. I costa re emprendre algun tipus de ritme de vida.

Estic en una segona oportunitat de vida. Probablement no és la segona, però vaig patir un infart, i la sort i el bon funcionament de la Sanitat Pública em permeten estar aquí, escrivint.

Veig que en el darrer, pràcticament, “De Bàbia a Pernambuco” estava content, dient que ja havia arribat al punt d’encaminar-me cap a la vida que vull. I és cert. La salut i l’estiu m’han aturat. ( El darrer escrit publicat era en defensa de Joan Garcia, al que crec s’ha atacat injustament)

Aquest és un article molt personal. Un recent viatge a l’interior, i a Costa Rica, llargues converses amb el meu fill, i amb la dona, m’han subratllat els meus punts forts i dèbils i fer decidir que puc, com tothom, triar quina vida vull, usant els medis que tinc. Qualsevol camí no es fa sense fer passes, i no cal rebre el reconeixement dels demés per a fer coses. El jutge millor és un mateix.