Aquest “De Bàbia a Pernambuco” no l’he escrit jo. Ho ha fet el meu fill, Carles Navarro, en el seu podcast de Vive Distinto, del que poso un enllaç per a qui vulgui veure l’original
D’aquest tema n’hem parlat moltes vegades i jo l’he tret a vàries converses AMB AMICS. Ho explica tan bé, que li dic que el faig servir. Jo desconeixia l’anglicisme, ho simplificava dient que perdem molt de temps a Internet, veient el que fan d’altres en lloc de FER.
Saps el que
és el FOMO?
Són les sigles en anglès de “Fear Of Missing Out” Literalment: La por de
perdre't alguna cosa.
I és una cosa que està MOLT de moda.
L'ansietat de veure que uns altres estan en el lloc on tu no estàs, vivint el
que tu no vius, avançant mentre tu et quedes quiet.
Aquesta por és una cosa natural que experimentem tots, que ve del nostre
instint: tenim por de quedar-nos fora de la tribu.
Estem programats naturalment així. Perquè fa uns pocs segles, quedar-se fora
del grup significava morir.
Ara ja no, podem ser individus solitaris sense que la nostra integritat corri
risc. No ens passarà res físicament.
Però els últims anys el FOMO ha estat fomentat com mai abans en la història de
la humanitat. Per això la gent és addicta a l'Instagram o es manté en els
odiosos grups de whatsapp. Perquè no vol “quedar-se fora”. Les empreses ho
saben i ho exploten.
I la humanitat, sent massa que torna als individus en imbècils, ha caigut de
quatre potes en això.
Corre a veure el mòbil, no vagi a ser que et perdis alguna cosa!
Però el curiós és que el FOMO que més mal fa no és aquest.
El que més mal fa és just l'oposat: el d'estar tan pendent del que fan els
altres que et perds el teu.
El que passa és que ningú té FOMO de perdre's la vida… Fins que és tard.
Mira, podem enganyar-nos si vols, fem paranys al solitari.
Però cada vegada que obres Instagram per a veure què està fent fulano, cada
vegada que et quedes vint minuts llegint notícies que no canviaran res en la
teva vida, cada vegada que mates l'estona veient el que uns altres mostren,
expliquen, construeixen o proclamen… estàs pagant amb la moneda més cara que
tens.
El teu temps.
I el temps no es recupera. Es diu aviat, eh.
El temps no es recupera.
Quantes hores portes aquesta setmana pendent de la vida d'uns altres?
I quantes de la teva?
I quantes hores has fet alguna cosa per a millorar la teva situació? Ah no,
perdona, que per a això mai tenim temps.
No t'ho pregunto perquè et flagel·lis. T'ho exposo perquè a mi també em passa.
M'ha passat i em continuarà passant.
I quan m'adono, és com si despertés d'un estat de semiinconsciència. Una
realització que m'ha ajudat a prendre més consciència que el que faci la resta
no m'importa.
El FOMO real no és perdre't un viatge, un esdeveniment, una tendència.
El FOMO del qual hauries de preocupar-te és el d'arribar a un punt de la teva
vida i adonar-te que vas estar tan ocupat mirant les vides dels altres que vas
descuidant la teva.
Aquesta és la pèrdua que no té marxa enrere.
Original
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies pel teu comentari! Aviat sortirà publicat.