La paraula “coach” significa “entrenador”. I es refereix a una persona que s’ha format per motivar, ensenyar tècniques que ajudin a assolir els reptes i objectius que un s’ha posat.
En els darrers anys, una dècada, aquest anglicisme s’ha posat de moda i han proliferat les persones que a la seva targeta s’hi afegeixen aquesta paraula davant de l’activitat sobre la que fan tallers, consultories o qualsevol servei que es vulgui revestir de novetat o intel·lectualitat.
Hi ha coach on abans hi havia professors de gimnàs, assessors financers, psicòlegs, estilistes, consellers d’imatge... Sempre es basen en psicologia positiva: “Tu pots, si vols”.
Han d’escoltar, ajudar a establir objectius, qüestionar sense manies, amb ma esquerra, els errors dels seus clients, s’han d’adaptar a les seves necessitats i capacitats, i han de mantenir confidencialitat.
És un ofici antic, i camp abonat per a impostors, que fan servir la paraula “coach” per a donar més categoria al que ofereixen.
Jo estic molt content amb el meu “conseller”, que em treu del cap projectes per als que no estic capacitat, i m’ajuda amb suggeriments que em son útils i que m’han canviat la vida, simplificant-la i amb “perogrullades”, que no per ser-ho, senzillament no tenia en compte.
Res, que aquests títols en anglès, sovint amaguen solament la necessitat d’inflar la factura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies pel teu comentari! Aviat sortirà publicat.