Mans lligades

 

Ja no és qüestió d’edat És qüestió d’esperit.

Amb esperit jove penses que es pot canviar la societat, que pots participar i actuar en  coses que poden fer variar la situació social cap el que creus més just. És l’hora.

Tinc present moltes vegades una cosa que em va passar fa molts anys, quan era estudiant de publicitat i s’estava  fent el “proceso 1001” i si no era aquesta xifra, no té importància.  Els companys de classe van decidir fer vaga i anar a manifestar-se a la Rambla de Barcelona. Llavors venien els “grisos” a dissuadir-nos i tocava córrer. Jo tenia dubtes, de si tot això serviria per alguna cosa.

Mentre pujàvem per las Ramblas, un company del que recordo que es du Corominas, li veig la cara, m’argumentava que erm nosaltres, els joves, els que havíem de canviar les coses. Els “grans” tenien obligacions familiars i no podien deixar-ho tot, nosaltres sí.

El procés contra els sindicalistes, Camacho entre d’altres, va seguir.

Aquest raonament em va esperonar durant temps, els joves érem els que havíem de canviar les coses, participar en política. Vaig entrar a Comissions de Estudiants de Batxillerat. Només coneixíem  al cap nostre, era totalment piramidal, ens reuníem al soterrani d’una església. Un dia ens van dir que havien detingut al Josep Mª, i ens vam quedar sense contacte. No hi havia manera d’arribar més amunt i tenir consignes.

Més tard em vaig moure per cercles anarquistes, Bakunin i moltes lectures m’impulsaven a creure que era possible un canvi, però la realitat és que Franco seguia manant.

Va morir i em vaig creure que hi havia una transició, vaig il·lusionar-me també en que el PSC era federalista i la nació catalana seria reconeguda.

Amb el temps em vaig convèncer que el federalisme no podia funcionar, que calia ser independents. Em va decebre en Felipe Gonzalez, i el seu germà... i vaig votar Xirinacs i poc a poc em vaig desencisar. Passaven els anys i cada cop veia més clar que hi havia pocs polítics que no acabessin aferrats a la poltrona i càrrecs que sols existien per a cobrar un sou, un sou que jo no assolia de cap manera treballant.

El jove ja ha desaparegut. És substituït pel romàntic que encara voldria que Catalunya fos independent, però s’ha adonat que el problema no sols són els espanyols, és la banca, els grans empresaris que fan trampes i lleis que els perpetuen en els seus llocs de poder.

Aquí torna a sortir una part de l’anarquisme, i recordo al Coromines que he citat abans. Ha de ser la gent jove, amb empenta la que faci coses, jo ja m’he carregat d’obligacions, puc estar al darrera, organitzant, pensant, valorant possibilitats... fent infraestructura...Decideixo mantenir-me el més aparta possible d’aquesta societat que no em tracta bé i no la canviarà qui pot fer lleis, ja que les fan els qui viuen molt bé a costa dels altres.

Sols la revolució francesa, o russa, van canviar coses, i ara dels esclaus se’n diu proletaris, dels lliberts, autònoms i dels senyors feudals, presidents del consells d’administració.