Independència?

 

 

 

 

Personalment he anat variant de postura. De molt jove era federalista, quan encara hi havia en Franco. Creia que era possible.

El temps m’ha anat radicalitzant. De creure que un Felipe Gonzalez arreglaria Espanya he anat veient que en els que confiava m’han decebut, i que Espanya és una cosa i Catalunya una altre ben diferent.

I que una federació en igualtat no és possible. No ens volen iguals, ens volen a sota.

I això ho veig culturalment i econòmicament. Els som imprescindibles com a generadors de riquesa, i no ens tracten bé. No han fet passes per a convèncer-nos de la bondat d’estar en un “gran estat”. Tot el contrari. Ens humilien constantment.

Estan jugant bé totes les seves cartes. Tenen la clau dels diners. Els recullen i després reparteixen com els sembla, faltant a la paraula del que es va acceptar en pressupostos any rere any. Potencien artificialment una ciutat que contrapesi la nostra capital, i ho fan bé. Desinformen, també amb gran efectivitat, als espanyols que ens veuen com a causa de molts dels seus mals.

També juguen a dominar els poders clàssics: exercit, església, banca... “justícia” i les lleis són com de plastilina, es modelen al gust, són jutge i part.

La gran tasca que s’ha fet en internacionalitzar el Cas català, probablement donarà els seus fruits, que ens costaran molts diners, però si Europa té clar que una Catalunya rica es farà càrrec de la despesa que Espanya no pot cobrir, tant els farà. Som un país treballador, amb cultura, i menys funcionaris per càpita que els veïns, i això vol dir més generació de recursos.

Però ens han ficat un cavall de Troia. S’han esforçat per trobar uns dirigents de partir als que els va bé l’autonomia. La seva preocupació no és la independència. El partit és el primer, i poder mantenir uns càrrecs, que l’autonomia els hi assegura.

Han volgut sembrar el desànim dels qui el 2017 vam deixar clar el que volien, i per això han tingut de pactar amb els que des del punt de vista independentista han signat la rendició, a canvi de que als líders se’ls permeti ser qui ocupi càrrecs.

Ara tenim eleccions, volent imitar l’estratègia de Sanchez amb el PSOE, convocar-les quan es creu que el contrari està desprevingut, i que Espanya no permetrà que tingui les mateixes opcions.

Quan Puigdemon respon a la pregunta de perquè no vol un “cara a cara” amb Aragonés, la resposta és prou eloqüent: no ha de ser un cara a cara, ha de ser un colze a colze. Aznar ja ho va dir, i fomentar, fa temps. Dejadlos que se van a pelear entre ellos.

Ens cal un lideratge cap a la independència, no signar una rendició en forma d’autonomia.