Servir al poble o engrossir l'ego?

 

                                             

Quan es parla de política municipal es pot veure diversos tipus de personatges:

Per una part hi ha persones que senten la necessitat de millorar la societat i es presenten a llistes electorals amb la voluntat de servir, i si surten elegits treballen moltes vegades de manera no molt visible, prescindint, sovint, de partits i tocant una realitat que és més difícil del que esperaven. Generalment aconsegueixen millores.
Hi ha també els qui no sabien on es ficaven, es van apuntar a les llistes perquè els hi van demanar, el partit, o el líder de la formació, no comptava amb suficients persones per a formar un equip. Aquests tipus de gent gairebé desitja no sortir, i si és el cas, posen bona voluntat, però el lloc els sembla gros i a poc a poc s'escapoleixen de gaire compromís.
I també hi ha qui té un ego que no se l'acaba. Ja en les confeccions de les llistes reparteix cops de colze i fa totes les maniobres possibles per estar al davant. A l'hora de pactar ho fa amb qui sigui, mentre el deixin ser alcalde, i el seu programa és fals, façana posada només per a enlluernar, als votants i als membres de la llista que l'han seguit. El seu programa real és: Jo.
Són els tipus de gent que fan avorrir la política i les bones intencions de voler millorar la societat en què vivim.
En fi, tristor i enuig.

Bon dia. Quina sort!

 

Acabades de llegir les notícies i veient que he pogut passejar abans que surti el sol, esmorzar assegut i fet les “obligacions diàries” veig que encara no són les nou i tinc tot un dia pel davant. Quina sort!

El conflicte àrab israelià, de tant mala solució i que s’acarnissa amb la població civil, amb la gent que, com jo, el que aspira és llevar-se, tenir cura de la família, de tenir l’oportunitat de generar uns ingressos que permetin benestar, o al menys sobreviure, als seus... I a Ucraïna, on l’ambició de polítics destrossen a joves a qui ni els va ni els ve tot això, o a tants països d’Àfrica on els mateixos protagonistes que a casa nostre compliquen l’accés a l’habitatge, ens venen artefactes amb obsolescència o monopolitzen l’alimentació, allà, en el continent africà, esclavitzen per a treure matèries primeres, promouen guerres entre tribus mogudes per líders que sols fan que enriquir-se... Que bé que vivim aquí!

I aquest viure bé culpabilitza. És egoista gaudir de la vida? De les coses senzilles? De  tractar de mantenir-se el més allunyat d’una societat que ens vol enganyar, que pretén que desitgem coses totalment innecessàries i que ens força a tenir unes despeses que obliguen a generar ingressos a un cost de temps molt alt?

Amb l’edat vas veient que és difícil, per a no dir impossible, canviar el mon. Perds il·lusió i et fan tocar de peus a terra. Pots constatar que has pogut millorar coses, que has col·laborat en millorar la petita societat que tens al voltant, i que sols has rebut la compensació de tenir la consciència tranquil·la, d’haver fet el que calia quan tenies força i creies que el mon era millorable a gran escala. Doncs no.

La societat sols és millorable a petita escala, ajuntant-te amb gent similar, fent cooperatives, participant de la política municipal, transmetent coneixement als més propers i tractant de compensar el que la societat no et dona.

Quina sort tenir temps per  poder pensar i no estar preocupat pels problemes que tenen  els qui estan immersos en guerres! A vegades em preocupa que els nostres veïns ens ataquin si persistim en voler que deixin de robar-nos. A nivell particular sempre tracto d’arribar a solucions parlant, no eternitzant problemes. Però hi ha qui sols entén la força bruta per a imposar el seu punt de vista.

Dispersió

 

 

Potser és qüestió de fer-se gran, o seqüela del Covid, però des del 2020 em costa centrar-me en una cosa i no estar pensant en d’altres que he de fer, o voldria estar fent.

Per a combatre això tracto de fer una sola cosa a la vegada, amb un paper ben prop per anotar les múltiples idees que passen pel cap i que cal deixar per després. Si no ho faig així és probable que després no les recordi, o que pensi que és molt important i em posi a fer-ho, sense acabar el que estava fent.

Un altre enemic de la concentració és el mòbil. En l’estona d’escriure el paràgraf anterior ha sonat tres vegades. Dues les miraré més tard, una és de les de so especial. “Familiar que necessita alguna cosa” Encara que de vegades, poques, és per dir coses totalment innecessàries.

Cal ser estricte amb un mateix. Si en un moment de lucidesa has decidit fer tal o qual cosa i en determinat ordre, és així com s’ha de fer, no deixar-se portar pel rampell del moment, ni per descomptat per la mandra.

La mandra pot aparèixer abans de començar a fer una cosa o quan aquesta resulta ser més complicada de l’esperat. Cal disciplina amb un mateix. Ja he titulat aquest escrit amb “dispersió” i és que tinc anotat: els dimecres cal escriure un article pel matí. Com a mínim els dimecres.