Pàgines

dimecres, 27 de setembre del 2023

La investidura de Feijoo

                 


 

 

Porto un parell de dies escoltant totes les intervencions que es fan en el Congrés dels Diputats amb motiu de la candidatura de Feijoo a la Presidència de l’Estat espanyol.

Amb això vull dir que m’interessa la política, i si pot ser de primera ma, el que escolto, que no sigui amb interpretacions.                                                                                                                                                                                         Esperem que no s'apagui    
 

Jo he estat molts anys seguint a peu de canó la política municipal, coneixent personalment als seus actors. Ara m’ho miro més de lluny. Però ara vull parlar de l’espanyola, que veig més llunyana, encara que també conec personalment a alguns dels seus actors.

Escoltat el que s’ha dit, i sabent com les gasten, si en lloc de quatre trànsfugues o traïdors n’hi calguessin un o dos, no aventuraria el resultat de la votació. Hi ha moltes formes de comprar voluntats, per diners, per por...

Del que he sentit res m’ha sorprès. El PP basa la seva força electoral en tenir contraris. Per aquest ordre: Catalunya, Podemos i el senyor Sánchez. La major part de les demés intervencions han estat del tipus...gràcies a nosaltres s’ha aconseguit tal o qual millora, però marcant molt: gràcies al Partit, desmarcant-se dels qui també treballen per aconseguir coses. Els socialistes han menystingut a Feijoo, li han contestat el mínim, sense entrar en discussió presentant-se com a alternativa. No els cal, ara.

Sincerament l’únic parlament que m’ha semblat net de partidismes ha estat el de la Míriam Nogueras, de Junts. No s’apropia de medalles. Diu el que cal, amb la finalitat de tenir una Catalunya independent.

Veurem què passa a l’hora de les votacions.

 

divendres, 22 de setembre del 2023

No has de donar explicacions a ningú més que a tu mateix

 

Aquesta frase, portada al seu extrem, podria conduir-nos a un mon just i feliç si es complís una altra premissa: que tots fóssim bons i responsables, amb empatia per a la resta.

I això no és cert. Voltaire ja ho va apuntar amb el seu “Emili”.

Com que no podem partir d’una societat zero, on tots estem nets, incontaminats de maldats prèvies, pròpies o foranies, hi ha el que hi ha. Hi ha gent dolenta. Punt.

I això condiciona. Pots tractar de ser just, i si bé pots aportar coses als del voltant, com a mínim pots passar per la vida sense molestar, cosa que potser agrairan uns i per a altres serà una actitud de debilitat, de “poca ambició”.

La conclusió que en trec és de que si busques l’aprovació del demés, sempre estaràs frustrat. I si tens la teva, sense ser molt condescendent, ja en hi ha prou, pots estar en pau amb tu mateix. Aquesta pau que et permet xiular quan et doni la gana i “anar a la teva bola” sempre trobaràs alguna companyia en el viatge.


 

dimecres, 20 de setembre del 2023

No és això

 Llarga reflexió, que potser ni jo llegiria, però cal pensar d'en tant en tant


No és això!

Tinc dos referents  que em tornen a lloc quan no entenc gaire el que està passant, tres si ho miro bé.

Quan estudiava sociologia vaig tenir un professor, Munne, que va escriure el llibre “Grupos, masas y sociedades”.  Vaig comprendre que l’individu compta molt poc. A menys que estigui totalment al marge del que hi ha prop.

El dos a que em referia primer eren Machiavelli i Mazarino. Tots dos sense escrúpols, amb una idea en comú i sistemes eficaços per a mantenir-se en el seu lloc privilegiat.

El gruix de la població, diguem-ne esclaus, serf, camperols, lliberts, treballadors, proletaris, classes mitjana i baixa actualment, només respecta a la classe superior per por o interès. Se’ls facilita l’imprescindible per a viure, se’ls distreu, manté incultes i si es revolten, castiga i ja està.

Els qui formen “la casta”, nobles, grans senyors, oligarques, prínceps... poden  gaudir d’una vida privilegiada mentre el de sota no tinguin força, ni capacitat, per a discutir la situació. Tenen al seu abast la religió, la força de les armes i el control econòmic del sistema. D’en tant en tant han de fer algun gest per atemorir al qui cregui que estan en un moment de debilitat .

I els de dalt de tot, els qui manen de veritat, han de mantenir en l’engany a tots. Del poble ja s’encarreguen els qui viuen creient que son ells els qui manen, de qui han de tenir cura és d’aquests que ces pensen que manen, que ningú destaqui i els vulgui prendre el lloc o entrar en el seu cercle privat. Els fan regals, cusen un enteranyinat de favors i deutes i sols cal vigilar a aquests, i si cal, hi ha assassinats, ofecs econòmics i coses subtils, que el poble ni veu.

I això a què ve?

Les noticies que es donen aquests dies són: el masclisme en que destaca un tal Rubiales, un dels qui es creia molt privilegiat i han decidit fer caure de l’aparador. La llei d’amnistia, que es ven com un cedir davant dels catalans, tòtem a qui culpar de tots els mals... El soroll de sabres que cal ampliar per atemorir a qui s’atreveixi a voler canviar coses...

No es parla de la pujada artificial de preus, de la dependència total dels qui maneguen el petroli, de l’absurd de que hi hagi un problema seriós d’habitatge mentre el mercat està en mans de fons voltors, de que Europa estigui dient que sobren funcionaris i que han de ser més productius, de que els individus estiguem totalment controlats d’on estem, que comprem i de com movem el darrer euro..., de qui dóna les notícies i perquè fa servir aquests titulars...

Variar aquestes coses, que es pot, és trencar el sistema, que sols està per a mantenir els privilegis dels “nobles”, banquers, monopolistes de l’energia i dels qui produeixen poc, però viuen molt bé del que fan els de la classe baixa i mitjana.

Aquí vaig a Mazarino. Al poble baix se li donen almoines, “subvencions” se’l fa creure que tenim cura d’ell. A la burgesia, classe mitjana, se la manté amb l’esperança de que amb el seu treball podrà pujar, ascendir, i se li donen “favors”, hipoteques o concessions, que per por a no poder pagar i perdre el que ha aconseguit, no s’atrevirà a voler canviar coses i amb els nobles mà de ferro perquè mantinguin l’ordre dels de sota.

Té arreglo això?

La revolució russa, un segle després i passades moltes convulsions, ha canviat les persones que hi ha dalt de tot, però no la filosofia dels sistema. La xinesa, també passat un  segle, ha millorat determinats grups, la massa segueix igual i hi ha una nova casta, que ho domina tot.

La francesa ha estat potser la que ha promogut més canvis. Ara a Europa es viu segons els canons post revolucionaris. Inicialment hi va haver molts defensors de l’Antic Règim, la revolta de La Vendee va ser aixafada amb sanya, la reacció d’estats veïns que temien es traslladés la revolta als seus regnes va portar a llargues guerres... però la idea va arrelar, i el sistema es va maquillar el suficient com per a ser irrecognoscible avui dia.

Però hi és. I ara s’ha substituït a les persones per un conjunt global, amb “sucursals locals”, en el fons més fàcil de manegar, cada un ha de tenir cura de la seva parcel·la.

Estaria molt bé viure en un Estat petit, treballador i productiu, on els nostres recursos els podéssim distribuir com sembli necessari, sense haver de mantenir veïns paràsits. Aquesta és l’única revolta que veig possible, i com diu Mazzarino: aspirar a estar millor de com estem ara és el que fa progressar.