Què és això de la “meva època”? Ja estàs mort? Potser caldria especificar molt més: Quan jo era nen esmorzàvem pa amb vi, o a la meva adolescència llegim més que els adolescents d’ara.
Per a mi la “meva època” és ara, i cal concretar molt. Perquè tant és meva època quan anava a estudiar als Escolapis, com quan viatjava en autostop i dormia sobre la sorra de qualsevol platja o vaig prioritzar treballar a estudiar.
Les coses han anat canviant, el mon no s’atura quan tu ho fas. Marxes d’una regió i quan hi tornes al cap de vint anys les coses han variat, o et trobes amb amics de fa trenta anys i difícilment tens les mateixes converses i complicitats. Nosaltres sempre som nosaltres, adaptant-nos a les circumstàncies. Igualment estic en desacord qual algú vol justificar el seu comportament dient: “jo no soc així”. I tant! Depèn el lloc i amb qui estem traiem unes facetes o altres, però totes formen part del nostre jo.
I es que sovint ens oblidem que estem aquí i ara, potser abduïts per eines que ens faciliten no ser actius, viure les experiències nosaltres i estar pendents del que fan els demés, de rebre informació del que passa a milers de quilòmetres i desconèixer el nom dels teus veïns o si un amic està passant un mal moment i el podries ajudar. La manca de contacte físic facilita que sols veiem la faceta que ens volen ensenyar, i hi ha persones que la “seva època” la passen impostant-se, creient que el que volen mostrar és la seva realitat.
Tenir mentalitat de que la teva època era una altra ja passada, pot impedir que facis coses, que potser quan les volies fer les vas deixar per després, i aquest després no arriba si no hi poses voluntat per a fer-ho. Les prioritats i les circumstàncies canvien.
No deixis les coses que vols fer, i pots fer raonablement, per a després.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies pel teu comentari! Aviat sortirà publicat.