Dia fred i trist

 

 

 

 

Dia gris, confinat, plujós.

Fred, amb totes les portes i finestres obertes per a que es ventili.

Quarantena de deu dies per conviure amb un positiu de covid. Fred, tristesa de veure patir a algú estimat. Neguit per no agafar-ho. Casa dividida en dues parts. Em cuido de tot el que és intendència, deixo el menjar, quan en vol, dalt d’una cadira a un espai on s’acosta quan ja he marxat. Quan no té força per arribar-hi, amb la mascareta posada, li acosto al sofà. El seu itinerari sofà llit, llit sofà, excursió al lavabo, tornada al sofà.

Tristor. La febre ni puja ni baixa. Tots els contactes fent-se PCRs, a mi em toca demà. De moment estic bé, no pensàvem que ens afectés, perquè en principi hem pres les precaucions que hem pogut durant un any i escaig. Però en els bars la mascareta baixa, i en els restaurants... i algun alumne la porta sota el nas... Però afecta, i coneixes casos de molt mal rotllo. Cinc dies si tot va bé? Precaucions. I hi ha algú que et culpa d’haver emmalaltit perquè segur que no has pres totes les precaucions. En altres moments t’hi discutiries, però ara tot ha passat a ser secundari, o terciari. L’únic desig  és que es curi, que no la senti respirar estrany, que només sigui febre i abatiment, que tot fa mal i no hi ha força ni per aixecar-se a beure un got d’aigua.

I el telèfon no para de sonar. Normalment no estem a casa tantes hores. Vodafon, Bricoducha, assegurances... Venen ganes d’enviar-los lluny, però potser la tristor fa ser més empàtic i són treballadors amb una feina que jo no voldria. Amb amabilitat els tallo i dic que no m’interessa, tot penjant. La feina. La truquen per si pot fer un informe de... ja que no vindrà en varis dies. Contenció per no dir el que penso. La tristor es converteix en enfadamenta en quant penjo. La família que s’interessa, a segons qui no el vull amoïnar. Jo tinc el negoci tancat. Havia d’arribar a uns pactes, però tot ho deixo per després. Per un més tard que desitjo que arribi aviat i no vull pensar que arribi d’una altra manera.

Però de segur que ja no serà igual. Ni que tot quedi en uns dies malalta i que a mi no em passi res, l’actitud davant la vida serà diferent. Queda clar que l’important passa davant de l’urgent, i que coses que sovint porten dies capficant es poden esperar, i fins i tot oblidar.

Res, plou, i la sento respirar pausadament. Mentre no vagi a més...