Difícil decisió

Estar a la pell dels polítics que han de decidir què fer davant la pandèmia ha de ser un mal assumpte. Però per alguna cosa cobren els sous que cobren i tenen les eines que dóna el poder.
En un primer moment, a inicis d’any, hi havia bastant desconeixement del que estava passant. Ara ja es poden fer una idea, i també saben que això va per llarg. No és un problema sols de salut, ni econòmic. El primer és a curt termini, l’altre a mig i llarg.
Queda demostrat que el civisme de la gent d’aquest Estat no és l’adequat per a aturar la propagació de la malaltia. També sembla clar que és greu en molts casos, en altres el propi cos se defensa i en els pitjors és fatal. Això principalment, no són els únics, en la gent gran que ja té patologies prèvies que el coronavirus agreuja i accelera.
I també és de sentit comú que no es pot aturar l’economia d’un país i que molta part de la població hagi de malviure de les almoines de l’administració. Una administració que dóna un pèssim exemple amb picabaralles entre partits i amb uns interessos econòmics que augmenten les fortunes dels qui més tenen, deixant a molta població, la baixa i l’anomenada classe mitja sense recursos materials. D’aquesta manera si no es moren del Covit 19 ho fan de depressions, mal humors que porten a conflictes i que fomenten la delinqüència en quant no es veu sortida.
La solució no és simple, perquè qui la pot prendre no ho vol fer, reduiria els seus sous i guanys i l’elit que mana de veritat veuria perillar els seus privilegis. Passa per no donar almoines estatals o d’ONG’s, permetre que la gent treballi i es guanyi la vida. Si la població no va tant apurada i veu una sortida a la situació, probablement posarà més de la seva part per evitar la propagació. Inicialment hi haurà més contagis, amb la dificultat d’atendre bé als malalts, però si la gent pren consciència de que la seva actitud personal pot fer molt per evitar contagis, protegeix als seus grans, i pot treballar i l’economia no s’atura i s’eviten molts danys psicològics. Cal evitar la ruïna dels petits i guanyar temps per trobar una solució mèdica, que solidàriament s’ha de compartir, i no ser negoci per als que estan a la part més alta de la societat.
Pot ser una utopia, però és possible, perquè la riquesa hi és. El que sí que és, de moment, utòpic és que els bancs deixin de robar, que els partits polítics no tinguin com a prioritat col·locar als seus quadres en llocs amb sou i que per a alguns ja els vagi bé acostumar-se als ajuts i anar fent la viu viu sense aprofitar el temps per formar-se o emprendre autoocupacions.