Ser

Un és com és a cada moment. I segons amb qui estàs o l’ambient circumstancial, mostres una faceta o altre.

I no coincideix aquesta faceta que creus mostrar amb la que els demés veuen. I en una mateixa situació, davant diferents persones, cada una d’elles et percebrà segons diferents paràmetres, que poc tenen a veure amb tu, depenen del moment que està passat cada un dels espectadors.

Precisament per això és un error pretendre agradar a tothom, perquè no depèn d’un mateix. I deixar de ser un mateix, pretenent donar una imatge i aconseguir uns resultats que no sempre s’obtenen, és una de les causes més habituals d’insatisfacció.

Qui ha de quedar satisfet amb l’actuació que es té en cada moment ha de ser un mateix. Qui t’accepti, o et toleri, seguirà al teu costat, però els demés no han de condicionar el que facis, pensis i mostris. Tractar d’estar sempre agradant a d’altres porta a fer el que no faríem, a callar el que voldríem expressar i a dir el que no es creu, i, sovint, a la submissió. I ser submís produeix en els altres un rebuig, un menyspreu, que retroalimenta inseguretat.

Precisament la renúncia a fer, dir i fins i tot pensar, aconsegueix l’efecte contrari al que es busca. Només sentir-se satisfet amb un mateix permet fer visibles les facetes millors de cada un.

Reflexió que es fa quan cal acceptar-se com creus ser, que no coincideix amb com voldries ser. També es podria titular l’escrit com: filosofades d’un dissabte vespre.