Som persones!

 En defensa de Joan García

 

 

En primer lloc dir que soc de l’Espanyol, des dels 11 anys, passo de 70.

Em fa mal veure com dins l’àmbit periquito hi ha tantes persones que insulten al fins ara porter blanc-i-blau. Per aquests individus Joan ha passat de ser un porter admirat, un jove de casa que ha triomfat esportivament, i que ha estat clau per a mantenir la categoria, a ser un traïdor, mercenari, que s’ha passat a l’enemic.

Però a veure! El Barça és un enemic? No es pot veure als altres equips, inclòs el Barcelona, com a rivals en lloc d’enemics? Els futbolistes no són persones? Homes o dones que han fet de la seva afició una professió? No han de viure?

Joan ha tingut la sort de poder destacar com a jugador, i l’hi ha ofert un augment molt gran de sou, la possibilitat de jugar disputant copes d’Europa en lloc de mantenir la permanència, i el més important: sense moure’s de lloc, de tenir de separar la família, de perdre amics... i si ho fa amb cap, assegurar-se el futur seu i de la família.

M’hauria agradat que seguís de porter a Cornellà, la seva seguretat, el fer-se gran quan ve un davanter, el gest d’agafar la pilota, estirar-se a terra i aixecar el cap, com un nen petit que busca audiència “heu vist?”

Jo en els futbolistes hi veig persones, i si defenen els meus colors, me’ls aprecio.

El vídeo que ha dirigit a l’afició m’ha semblat fantàstic. Gens mereixedor dels insult d’alguns, que en foros, fins i tot diuen que no mereix el seu temps veure’l, es mostren com mala gent

He sentit vergonya aliena, de ser d’un club on abunda tanta gent roí.

Endavant Espanyol, i sort, Joan Garcia.

Per fi ordre !

 

 

 

En el meu darrer De Babia a Pernambuco deia que estava de viatge. Físic i a l’interior.

Mai es pot dir que s’ha acabat un viatge intern, però sí que s’ha arribat a un punt on la fita està assolida.

He aconseguit saber el que vull, el que puc fer, com organitzar el meu temps, distingir entre el que és imprescindible, important, urgent i el que si puc, vull fer sense pressa.

He arribat a un punt que l’important és ser feliç, i compartir-ho amb els qui estimes, i si pot ampliar la gent a qui fer contenta, millor.

El present és el que compta. El passat ha fet una base, però ara ja no ha de comptar, i el futur és el que construeixis avui. Però sense oblidar que estàs en el present. És un error pensar que el futur serà millor, és parcialment incontrolable.

Gastar menys del que ingresses, sigui el que sigui. Tenir cura del cos, el màxim possible, però gaudint l’avui, el futur ho pot estroncar tot. I compartint la vida amb els companys de viatge. Alguns els has triat, i pots conservar o canviar, i d’altres venen de naixement, tampoc és obligatori mantenir-los, però millor. S’ha d’acceptar a les persones com són, empatia. I si n'hi ha de nocives... allunyar-se'n.

Hi ha ideals que semblen inassolibles, i més si es fa sol. O els oblides i afavoreixes, però està bé pensar que alguns avenços han vingut per gent que ha lluitat per utopies, que ho segueixen essent, però s’ha millorat la situació. He recordat que quan era estudiant vaig anar a una manifestació, a Les Rambles de Barcelona, per protestar del (ja no recordo si era 1001, o 2001) un procés contra sindicalistes. Els grisos sempre feien acte de presència i un company del qual sí que recordo el nom: Corominas, em deia que les protestes les havíem de fer els joves, els qui encara teníem ideals i que les obligacions familiars encara no ens tenien atrapats. I ho veig així: si els joves actuen, les coses es mouen, si som gent canosa o calba, poc a fer.

M’he organitzat els dies, amb horari, per a autoexigir-me acció. No deixar lloc a la procrastinació. Les coses, segons la seva importància, tenen un temps pensar per a fer-les, com per exemple escriure un De Babia a Pernambuco setmanal, preferentment els dijous matí. Però que si no es fa, no passa res, el faré en un altre moment, però el faré. I així tot, tenir cura de l’hort dos cops per setmana, fer les reparacions a casa un cop a la setmana... Sempre n'hi ha, però si no he fixat un horari... ja es farà en un altre moment. I tot així.

Començo una nova etapa amb molta més tranquil·litat i menys estrès. Em segueixo dient igual, però em noto una altra persona.