Quan és una pèrdua per deteriorament físic, per exemple t’has trencat un genoll, te’l reparen i pots caminar. Però malament i amb ajut... pots arribar a acceptar que no pots fer caminades ni excursions llargues. Però quan aquesta minusvàlua és més difícil de concretar, en el meu cas davant la informàtica, la cosa és més complicada.
Em topo amb les coses més senzilles, que per la majoria de gent no representen cap problema, i després de més d’una hora o més d’estar provant coses, fent més d’una desgràcia i carregant-me d’adrenalina... surto a passejar cinc minuts, amb el gos, respirant fons i dient-me que no puc estar sempre així, gairebé a diari.
Tinc la sort, per a ella no, de tenir una parella que entén el meu problema, i que m’acaba explicant què he de fer. Però la meva minusvàlua rau en que demà, o passat demà, he de fer el mateix i em torno a embolicar i posar nerviós. Assumeixo que no puc anar a donar la tabarra a cada moment, ni menys quan estic molt neguitós, perquè a sobre he espatllat alguna cosa. He arribat a destrossar un web i haver-ne de fer una de nova!
La segona vegada que em va passar va fer-me prendre la decisió de no tenir web.
Però fins i tot les coses més simples, com posar el Whatsapp a l’ordinador, marcar la ubicació en el mòbil... si ha passat un mes des de la darrera vegada que ho he fet... no recordo què he de fer.
Sols si m’ha fet un tutorial, pas per pas, de com he de fer, me’n acabo sortint, i a vegades ni així. Hem arribat al pacte de que pregunto per escrit i em respon amb un tutorial. Entenc que sigui molt frustrant que m’expliqui les coses i no les entengui o oblidi d’immediat.
Analitzo què passa. Perquè això no em passa amb totes les coses. Sembla que tingui una aversió cap als aparells, tocar el botó dues vegades, la segona més fluix, a trobar on està una icona que digui... el que sigui.
No ho veig com un problema de pèrdua de facultats per la edat. Sempre ha estat així, i si m’actualitzen un programa ja m’han complicat la vida.
En altres matèries “funciono”, soc capaç d’inventar jocs de taula, de situar fets i períodes històrics, de recordar, al cap d’anys, com es va a tal lloc després de tempss de no anar-hi, o de fer quadrar una agenda complexa. Però el que s’entén per “tecnologia” em bloqueja. Cada cop faig el mínim, per tal de no molestar demanant ajuda, ja que sol no me’n surto.
A què ve aquesta columna? A que cal reconèixer limitacions i adaptar-se al que hi ha. I crec que és una victòria acceptar les coses com són, tan diferents de com voldríem.
