Especular és més important que preveure desgràcies, per a altres

 

 

Els més grans, i els col·leccionistes de segells, recordem que durant uns anys s’havia d’incloure en el franqueig de les cartes un segell de color verd fosc que deia: plan sur de Valencia.

Era una aportació extra de la ciutadania per a fer un fons destinat a ajudar als damnificats per les inundacions de València..

D’això fa uns seixanta anys.

Els qui em coneixen saben que una de les meves “rondinamentes” repetides és destacar sovint que s’ha construït on una vegada es va inundar, i que no passaran cent anys en que tornarà a passar. Hi ha dos indrets pels que passo sovint i dono la tabarra amb el tema: La riera de les Arenes, o de Rubí, on jo era petit i estava plena de morts i coses destrossades i les cases de Can Montells, a Cardedeu, on pluges no molt grans, recurrentment, inunden baixos i garatges.

També vaig tenir aquest pensament en visitar a Canàries una població del sud de Tenerife on s’ensenyen edificacions excavades que han quedat un metre sota la lava, només fa dos segles i mig, o cases ben maques construïdes a la vessant d’un volcà.

Però qui, en el seu sa judici construeix allà i espera llegar aquella casa als seus fills? O és que el fer-ho respon a una altra mentalitat: construeixo aquí, que no té amo o es barat, ho venc, i qui vengui darrere ja espavilarà.

I els polítics que han requalificat la zona, o simplement qualificat, o són uns incompetents o tenen algun interès en la promoció? I en molts casos s’hauria de tirar enrere el construït, però no s’atreveixen, no sigui que demanin responsabilitats i s’hagi d’indemnitzar legalment i gastar així no sigui rendible en vots.

En fi, que no fer cas a la història condemna a repetir-la i els diners fan tancar els ulls a molts.

 

Foment diu que l’impost a la banca posa en risc l’Obra Social de La Caixa

 

 

Contractes tant clars i plans com això

Quin cinisme!

Quan entitats com La Caixa tenen la caradura de demanar, en fer operacions, que col·laboris posant diners per a fer obra social, o fan campanyes dient que t’ajuden per a tenir habitatge o tirar endavant la teva empresa... m’envaeix un sentiment de ràbia.

Quan fa anys es va dir que si la banca tenia pèrdues el país aniria malament i ens van obligar a tots a “deixar-los” diners, que no han tornat mai, que s’han quedat i tenen la barra de repartir beneficis sense haver liquidat el deute amb la comunitat... I executen les hipoteques no acceptant la dació, que ja és prou trist, i “roben “ l’habitatge deixant, a més, un deute on fan ells la taxació...

Ràbia i fàstic. Estan darrera dels governs, evitant lleis que els treguin privilegis i imposant comissions i despeses a les que pràcticament no et pots oposar, canviar unilateralment coses pactades...Per això dir que si han de pagar impostos sobre beneficis no podran fer veure que fan obres de caritat...

Lladres de corbata, amagats darrera taules, abusadors... vaja que em quedo curt expressant l’odi i fàstic per tot el mal que causen a la gent,

 

Mans lligades

 

Ja no és qüestió d’edat És qüestió d’esperit.

Amb esperit jove penses que es pot canviar la societat, que pots participar i actuar en  coses que poden fer variar la situació social cap el que creus més just. És l’hora.

Tinc present moltes vegades una cosa que em va passar fa molts anys, quan era estudiant de publicitat i s’estava  fent el “proceso 1001” i si no era aquesta xifra, no té importància.  Els companys de classe van decidir fer vaga i anar a manifestar-se a la Rambla de Barcelona. Llavors venien els “grisos” a dissuadir-nos i tocava córrer. Jo tenia dubtes, de si tot això serviria per alguna cosa.

Mentre pujàvem per las Ramblas, un company del que recordo que es du Corominas, li veig la cara, m’argumentava que erm nosaltres, els joves, els que havíem de canviar les coses. Els “grans” tenien obligacions familiars i no podien deixar-ho tot, nosaltres sí.

El procés contra els sindicalistes, Camacho entre d’altres, va seguir.

Aquest raonament em va esperonar durant temps, els joves érem els que havíem de canviar les coses, participar en política. Vaig entrar a Comissions de Estudiants de Batxillerat. Només coneixíem  al cap nostre, era totalment piramidal, ens reuníem al soterrani d’una església. Un dia ens van dir que havien detingut al Josep Mª, i ens vam quedar sense contacte. No hi havia manera d’arribar més amunt i tenir consignes.

Més tard em vaig moure per cercles anarquistes, Bakunin i moltes lectures m’impulsaven a creure que era possible un canvi, però la realitat és que Franco seguia manant.

Va morir i em vaig creure que hi havia una transició, vaig il·lusionar-me també en que el PSC era federalista i la nació catalana seria reconeguda.

Amb el temps em vaig convèncer que el federalisme no podia funcionar, que calia ser independents. Em va decebre en Felipe Gonzalez, i el seu germà... i vaig votar Xirinacs i poc a poc em vaig desencisar. Passaven els anys i cada cop veia més clar que hi havia pocs polítics que no acabessin aferrats a la poltrona i càrrecs que sols existien per a cobrar un sou, un sou que jo no assolia de cap manera treballant.

El jove ja ha desaparegut. És substituït pel romàntic que encara voldria que Catalunya fos independent, però s’ha adonat que el problema no sols són els espanyols, és la banca, els grans empresaris que fan trampes i lleis que els perpetuen en els seus llocs de poder.

Aquí torna a sortir una part de l’anarquisme, i recordo al Coromines que he citat abans. Ha de ser la gent jove, amb empenta la que faci coses, jo ja m’he carregat d’obligacions, puc estar al darrera, organitzant, pensant, valorant possibilitats... fent infraestructura...Decideixo mantenir-me el més aparta possible d’aquesta societat que no em tracta bé i no la canviarà qui pot fer lleis, ja que les fan els qui viuen molt bé a costa dels altres.

Sols la revolució francesa, o russa, van canviar coses, i ara dels esclaus se’n diu proletaris, dels lliberts, autònoms i dels senyors feudals, presidents del consells d’administració.