Tots els dies tenen 24 hores?

 

 

Tots els dies tenen 24 hores? 

Doncs probablement si. Tret de la xorrada de canviar d’horari a l’estiu i a l’hivern.

Però no els percebem igual.

Hi ha dies que es fan llargs, i d’altres passen volant. De què depèn?

Ha estat per a mi, i per a molts d’altres, motiu de reflexió moltes vegades, que fa que el temps corri molt i de vegades sembla que no passi?

Crec que hi ha diversos factors, un d’important és la edat. Per a una criatura o un jove, el dia significa un percentatge de la seva vida molt més gran que per a un adult o ja gran. El que li  passa en aquell interval entre llevar-se i posar-se a dormir té moltes més novetats, descobriments que pel que està immers en rutines que aporten poca cosa nova.

Això està relacionat en si el dia és intens, fent activitats, o variades, o que interessin. 24 hores on passen coses, que al cap d’una setmana recordaràs i algunes d’elles hauran tingut repercussions, no és el mateix que llevar-se sense cap interès pel que passarà avui i anar a dormir quan es té son. Aquest darrer és un dia dels que anomeno gris, dels que deu dies més tard ni recordaràs si això, o allò, va passar aquell dia o què vas fer.

També es fa llarg esperar una cosa amb ganes, un viatge, l’arribada  d’algú... i tot el contrari quan has procrastinat i no has preparat degudament aquell esdeveniment que s’acosta inexorablement.

Cada un pot dominar bastant aquesta sensació de controlar el temps. A vegades pot ser obsessiu, esperar, el que es tarda en un trajecte, tenir varis compromisos horaris encadenats, pot angoixar. Jo he tingut durant molt de temps un cartell, enganxat a un lateral de l’ordinador, recordant que el dia te 1440 minuts, que els has de dosificar com si fossin 1440 euros. Però d’euros en pots aconseguir més, mentre que de minuts no. El que ha passat ja no torna, i a més, no saps quants te’n queden.

Fa temps vaig prendre la resolució de no anar amb pressa. Soc puntual, senzillament no vull fer més coses de les que calculo que puc fer, i si hi ha coses que no puc fer ara si no em vull angoixar... o no es fan, o serà un altre dia.

Això és difícil si tens “el cul llogat”, has de rendir comptes a d’altres, que obliguen a portar una vida accelerada, a vegades gairebé cronometrada. La  manera de viure de la major part de la societat en que vivim, força a la “carrera de la rata”. Manera com es defineix, vull tenir, m’endeuto, he de generar diners, venc el meu temps, m’estresso, ho faig a compte del meu descans, oci, relació familiar i social... l’endemà el mateix i potser el cap de setmana o dia de festa puc baixar el ritme. I així les setmanes passen volant. Si t’has comprat un caprici, un televisor que no cap a la paret i ha costat 1500 euros o un cotxe ple d’innovacions, per 24000 euros no estàs pagant 1500 o 24000, pagues en hores que tardes en generar aquests diner que siguin sobrants al cost que hagis posat com a bàsic per a tu o la família.

Per tant, crec que la clau de la felicitat és poder gaudir del que tens, principalment del temps.