Hi ha bones persones

 

 

Em costa definir qui és bona persona.

Una manera simple seria: qui no es mala persona. Però no és correcte. La major part som neutres, amb matisos. Amb accions de mala persona i de bona persona. Depèn de moments, de situacions.

Potser una manera de definir-ho seria per percentatges. Qui del que fa, no arriba a un 5% de malifetes i supera el 95% de bones accions. Seria molt rigorós, i cal definir malifetes i bones accions.

No fa falta robar o matar a algú per definir-ho com actitud dolenta, pot ser que hi ha set pastissos i sou tres i premeditadament en menges tres., o insultar, tirar, per mandra un paper a terra o no aturar-se en un stop. I un pot ser bo felicitant quan algú fa una cosa bé, comprant a la botiga del veí encara que sigui una mica més car, o aparcar el vehicle tenint cura de que el del costat pugui obrir la porta per a entrar.

Tot això són actituds, que diferencien força a uns dela altres.

Quan penso en bones persones és en les que ajuden als demés sense esperar res a canvi. Res, per sentir-se bé pel fet d’haver ajudat. No em valen els qui esperen una recompensa eterna en una vida després de morir.

En conec de gent així, molts d’ells anònims. Ajuden sense que els hi demanis, estan atents del que passa al seu voltant i sovint el seu ajut només el percep el seu beneficiat, i a vegades, ni aquest.

Penso , ara, concretament en dues persones, una de Cardedeu, una altra de Granada, Nicaragua, que han fet una cosa en comú: començar ajudant a una persona amb problemes després a dos i al poc temps s’adonen que estan solucionant la vida a gent que per si sola no n’és capaç. I poc a poc amplien aquest nombre de beneficiats i troben la manera de que això funcioni, però autosuficient i que es financi.

Això requereix esforç i convèncer a d’altres que són capaços i s’empoderin.

Veure aquests persones, i d’altres que ajuden per sentir-se millors, anima a ser millor, només amb la satisfacció de millorar personalment.