Costa no girar el cap

Hi ha un passatge bíblic, que em va quedar en el subconscient. Quan era petit vaig estudiar als Escolapis i de misses, catecisme i paràboles me’n vaig fer un fart, fins que als 13 vaig veure el llum i vaig renunciar a tot allò.

Però la immersió deixa pòsit. I les culpabilitats i mal rotllos no han desaparegut. Tot això ve per a dir que quan no recordo quin personatge fuig de Sodoma i Gomorra amb la família amb l’ordre de Jehovà de no girar-se i mirar enrere, la seva dona ho va fer i va quedar convertida en estàtua de sal.

Sempre em vaig preguntar el perquè i com.

El cas el trasllado a la realitat del dia a dia.

Masses vegades deixem de mirar endavant i girant el cap ens adonem de que més que penedir-se de coses que has fet, et penedeixes de les que no has fet. De veure que has deixat passar oportunitats esperant una conjuntura millor, per a deixar-ho per més endavant.

M’ha passat multitud de vegades, d’estar viatjant amb gent que no voldries i esperar a repetir viatge amb qui vols, d’estalviar per a comprar una cosa i quan tens els diners... ha pujat de preu! Només hi ha una cosa que mai he deixat escapar. Si passejant veig una “fotografia” no espero a fer-la de tornada. El llum és bo en aquell instant, la posició dels personatges és probablement irrepetible.

I allò que hauries volgut dir, ja no ho pots fer, i el projecte que no et vas atrevir a engegar, ara ja sembla impossible.

Amb això vull dir que està bé mirar enrere d’en tant en tant, sols per a tenir perspectiva  del camí fins el lloc on s’està, per a no repetir errors. I centrar-se en el moment en que estàs, gaudir del que es té, i estar esperant un futur millor pot ser frustrant. Cal apreciar cada pedreta de color que vas trobant pel camí.

(S’acaba d’obrir una llumeta que m’ha dir, en castellà, la mujer de Lot)

S’escriu més que no llegim?

 

 

 

S’acosta Sant Jordi, amb múltiples presentacions de llibres, tertúlies radiofòniques o televisives parlant-ne... I quan em pregunten quin llibre et compraràs per Sant Jordi? He de respondre que no en tinc idea.

I és cert, i possiblement sigui cap.

Amb els anys he passat de ser un lector empedreït, d’un o dos llibres per setmana, a tenir-ne acumulats sis o set, alguns començats, altres només fullejats. I analitzant el perquè crec que és la impossibilitat de llegir-ho tot, el temps sembla que s’ha omplert d’obligacions i altres activitats, i el cansament acumulat fa que sovint s’hagi de llegir els paràgraf anteriors per haver perdut el fil.

I la proliferació de títols nous m’aclapara, igual em passa amb les altres aficions que tinc. Jocs de taula... en surten cinc o sis per setmana i els que m’agraden demanen una altra partida, cosa que no passa amb els llibres.

Quan he tornat a llegir un que anys enrere em va agradar... m’he decebut. Perquè els llibres, com les pel·lícules, són també el moment vital en que estàs.

A mi les xarxes socials em prenen poc temps, però me’n prenen i em sorprèn com és de prolífica la producció, i a vegades dubto si qui va creant vídeos, penjant fotos o explicant acudits, dedica més temps a “fer” que no a veure el que fan els demés. Sembla que hi ha una descompensació, entre els molts que no fan res i els que estan obsessionats en mantenir la quantitat de visites.

Com en el tema dels llibres em sento d’un altre mon, que va a una velocitat més lenta.

Independència?

 

 

 

 

Personalment he anat variant de postura. De molt jove era federalista, quan encara hi havia en Franco. Creia que era possible.

El temps m’ha anat radicalitzant. De creure que un Felipe Gonzalez arreglaria Espanya he anat veient que en els que confiava m’han decebut, i que Espanya és una cosa i Catalunya una altre ben diferent.

I que una federació en igualtat no és possible. No ens volen iguals, ens volen a sota.

I això ho veig culturalment i econòmicament. Els som imprescindibles com a generadors de riquesa, i no ens tracten bé. No han fet passes per a convèncer-nos de la bondat d’estar en un “gran estat”. Tot el contrari. Ens humilien constantment.

Estan jugant bé totes les seves cartes. Tenen la clau dels diners. Els recullen i després reparteixen com els sembla, faltant a la paraula del que es va acceptar en pressupostos any rere any. Potencien artificialment una ciutat que contrapesi la nostra capital, i ho fan bé. Desinformen, també amb gran efectivitat, als espanyols que ens veuen com a causa de molts dels seus mals.

També juguen a dominar els poders clàssics: exercit, església, banca... “justícia” i les lleis són com de plastilina, es modelen al gust, són jutge i part.

La gran tasca que s’ha fet en internacionalitzar el Cas català, probablement donarà els seus fruits, que ens costaran molts diners, però si Europa té clar que una Catalunya rica es farà càrrec de la despesa que Espanya no pot cobrir, tant els farà. Som un país treballador, amb cultura, i menys funcionaris per càpita que els veïns, i això vol dir més generació de recursos.

Però ens han ficat un cavall de Troia. S’han esforçat per trobar uns dirigents de partir als que els va bé l’autonomia. La seva preocupació no és la independència. El partit és el primer, i poder mantenir uns càrrecs, que l’autonomia els hi assegura.

Han volgut sembrar el desànim dels qui el 2017 vam deixar clar el que volien, i per això han tingut de pactar amb els que des del punt de vista independentista han signat la rendició, a canvi de que als líders se’ls permeti ser qui ocupi càrrecs.

Ara tenim eleccions, volent imitar l’estratègia de Sanchez amb el PSOE, convocar-les quan es creu que el contrari està desprevingut, i que Espanya no permetrà que tingui les mateixes opcions.

Quan Puigdemon respon a la pregunta de perquè no vol un “cara a cara” amb Aragonés, la resposta és prou eloqüent: no ha de ser un cara a cara, ha de ser un colze a colze. Aznar ja ho va dir, i fomentar, fa temps. Dejadlos que se van a pelear entre ellos.

Ens cal un lideratge cap a la independència, no signar una rendició en forma d’autonomia.