Ensenyament, educació

 

Sempre que surt l’índex d’aprofitament dels estudis que es fa als nostres joves, és moment de fer valoracions. L’informe que s’ha fet ara, ha estat punyent.

Molts tanquen els ulls i es neguen a veure el que hi ha. Perquè no és un sol factor, o dos. És tot un sistema, una societat, que no funciona. I de molt difícil, acceptem que hi ha poques coses impossibles, solució. Calen mesures molt dràstiques, i molts diners. I cap Govern, ni polític, està capaç de fer-ho, ni s’atreviria.

Ensenyament i educació no són el mateix, tot i que estan molt lligats. Els alumnes haurien de venir educats de casa i se’ls ha d’ensenyar a l’escola. Aquest és un dels temes bàsics que fallen.

Els qui es dediquen a ensenyar han de ser bons en les seves matèries i han de saber donar a cada alumne l’adequat. No tots són iguals. L’escola inclusiva no funciona si no té els mitjans adequats, i això vol dir unes ràtios molt més petites i donar els coneixements que cada alumne és capaç d’entendre. Això vol dir feina, molta feina, tenir clar que tal o qual criatura no pot seguir la matèria si no sap llegir correctament i entendre el que diu.

Punt primer a topar. Calen molts més mestres i professors, molts, i això representa molts diners. Segon punt. Aquests ensenyants s’han de reciclar constantment, no si val aprovar unes oposicions, preparar un curs i anar repetint el mateix any rere any. Els coneixements, les eines i les tecnologies canvien. Això representa que molts haurien de deixar d’exercir en deu o dotze anys. No tots, en hi ha qui s’esforcen per estar al dia.

Aquestes dues coses són molt cares i impopulars. Ningú s’atrevirà a fer-ho.

Altre tema conjuntural. Ha desaparegut la cultura de l’esforç, tot s’obté ràpid i fàcilment. Els nens i joves estan acostumats a veure les coses en pantalla, més fàcil que llegir i assimilar el que posa, i a qualsevol pregunta la resposta està a un botó de distància. No cal fer una recerca amb vàries fonts i arribar a una conclusió. S’arriba al resultat sense el procés d’entendre el perquè.

Ara s’està prenent consciència de que els mòbils no socialitzen persones reals, sols es mostren els personatges que cada un es construeix. Mesures com prohibir poden ajudar, però en gran part el problema ve de les famílies. Perquè la criatura no requereixi atenció,  la televisió o donar un mecanisme amb pantalla fa que sigui, moltes vegades , la solució. Parlar, jugar facilitar lectures adequades són eines que requereixen un esforç que molts adults no estan disposats a fer.

Els llibres de text. Hi ha de tot, però potser per facilitar la tasca als docents molts no deixen de ser un seguit de fitxes a omplir. I si el text planteja una situació i la pregunta obliga a pensar la resposta, val, però si en el text diu que en Joan porta sabates blaves i li preguntes de quin color són les sabates d’en Joan, això no fa raonar, fa rellegir,. Pregunta-li ni que sigui què porta als peus en Joan.

Són tantes coses que s’han de canviar! I això és demanar esforç a molts i demanar a l’Administració que aboqui molts més calers i voluntat en Ensenyament, que portarà paral·lelament a més Educació.