Sense títol

 

 

Avui ja, si, ja, és 20 de desembre. Les setmanes passen a una velocitat que em resulta sorprenent. Estan plenes d’activitat, gairebé totes, i només me’n adono si aturo i miro enrere.

I amb les setmanes cauen els mesos i l’any, que tot just sembla que ha començat fa poc.

Sempre he sentit a dir que amb l’edat el temps passa més ràpid, i pot tenir una lògica. Per a un infant un parell de dies representen un percentatge alt de la seva vida, mentre que per un adult o persona gran és una part ínfima de la seva vida, i ha repetit, probablement, milers de gests que ja són hàbit, que ja ni s’adona que els fa. Llevar-se, una dutxa, vestir-se, en el meu cas anar a passejar al gos, que ja m’espera... esmorzar... Tot fet sense posar molta atenció. Per un infant aquestes coses són més acurades, cal que un adult faciliti la roba, ajudi a preparar l’esmorzar, que no serà per inèrcia el mateix que el dia anterior...

El cas és que aquest córrer el temps fa que l’allau d’informació que rebem, passat pel filtre del que ja sabem, no ocupi un lloc important en el nostre cap. Sí que hi ha coses que marquen, però poques són transcendents, les de l’entorn més proper. I sí que preocupen temes com la sequera, el desastre de l’ensenyament, el que els joves perdin la vida activa dins la passivitat de fer-ho a través del mòbil, el que el conflicte Palestí Israelià no tingui solució a la vista, que s’eternitzi la guerra Ucraïna Rússia... Però amb la sensació d’impotència, de què hi puc fer?

Ja hi ha l’experiència d’haver-se ficat en prou fregats, amb la voluntat de canviar el mon i veure el resultat, de que la història no varia a grans trets. Els antics esclaus ara són proletaris, els lliberts ara es diuen burgesos o treballadors autònoms, i la inflada Cort, casta senatorial  que anava transmetent el poder dins la família, ara ho segueix fent, i molts segueixen amb el nepotisme. Controlen bancs, exercit, “justícia” i la religió ha anat transformant-se. El sacerdot egipci que mirava el Nilómetre i preveia les crescudes meravellant al poble, ha anat canviant d’uniforme, i ha creat la Inquisició i ara l’Audiència Nacional, per a eliminar als qui no fan el que la Casta vol.

Les profecies de com anirà la economia, les fa qui provoca pujades de preus, o controla matèries primeres que administra a conveniència. Les monedes que el Rei llençava al poble des de la seva carrossa ara es diuen subsidis o pensions. En el fons poc ha canviat.

Aquest escrit d’avui, crec que és impublicable, és un rajar el que penso, amb el convenciment de que pràcticament ningú ho llegeix i no tindré una resposta, conversa, amb qui anar contrastant les moltes idees que hi ha.

Aquests dies he estat a la Fira de Nadal, i del Torró Artesà de Cardedeu. En un lloc d’observador privilegiat, en una parada on venia puzles. Davant meu anaven desfilant persones, cada una amb la seva història, criatures jugant, parelles novelles agafades, d’altres veteranes que desprenien carinyo i ser companys de vida. Algunes que per les cares i la distància que portaven entre sí mostraven mal rotllo i poca acceptació de la vida que porten...

També he llegit un article de la Montserrat Ponsa que m’ha fet pensar “El pitjor pecat, ser vella” on destaca que amb la edat t’adones qui són amics, qui sols es relaciona amb tu mentre en tregui profit... destaca una cosa prou coneguda, però no per això menys certa: els amics els tries mentre que la família et toca, i encara més forçadament la família política. Amb la parella ve tot un lot.

Un noi de Mollet ha mort en la guerra d’Ucraïna, combatent contra els russos. Com ha anat a parar allà? Què el va motivar a enrolar-se a la Legió Estrangera?

El Centre d’Atenció Primària de Cardedeu té poc més de quatre metges quan a la població n’hi tocarien dotze. Sembla que per gener en venen tres de nous, però es jubila una. Hi ha un problema de fons, que ens toca a tots, però qui l’ha d’arreglar no hi té cap interès...

Hi ha una sequera molt forta, no plou. I no té aspecte que amb quatre pluges se solucioni la cosa. L’aigua de boca per a Barcelona i la seva àrea serà insuficient si no es treu del mar. Però és molt car. Es proposa regenerar l’aigua ja utilitzada, portar-ne més dels rius, ja pobres en cabdal, Ter i Ebre. Evidentment ni els qui fan servir l’aigua del Ter o de l’Ebre no estan d’acord en cedir l’aigua que necessiten per als seus cultius per a que vagi a la capital.

En fi, que si algú ha arribat fins aquí, li agraeixo el seu temps i espero haver estat útil. Útil per a aprendre a viure apassionadament el moment, no anar mirant només enrere i saber que poc del futur està en les nostres mans.

 

Ensenyament, educació

 

Sempre que surt l’índex d’aprofitament dels estudis que es fa als nostres joves, és moment de fer valoracions. L’informe que s’ha fet ara, ha estat punyent.

Molts tanquen els ulls i es neguen a veure el que hi ha. Perquè no és un sol factor, o dos. És tot un sistema, una societat, que no funciona. I de molt difícil, acceptem que hi ha poques coses impossibles, solució. Calen mesures molt dràstiques, i molts diners. I cap Govern, ni polític, està capaç de fer-ho, ni s’atreviria.

Ensenyament i educació no són el mateix, tot i que estan molt lligats. Els alumnes haurien de venir educats de casa i se’ls ha d’ensenyar a l’escola. Aquest és un dels temes bàsics que fallen.

Els qui es dediquen a ensenyar han de ser bons en les seves matèries i han de saber donar a cada alumne l’adequat. No tots són iguals. L’escola inclusiva no funciona si no té els mitjans adequats, i això vol dir unes ràtios molt més petites i donar els coneixements que cada alumne és capaç d’entendre. Això vol dir feina, molta feina, tenir clar que tal o qual criatura no pot seguir la matèria si no sap llegir correctament i entendre el que diu.

Punt primer a topar. Calen molts més mestres i professors, molts, i això representa molts diners. Segon punt. Aquests ensenyants s’han de reciclar constantment, no si val aprovar unes oposicions, preparar un curs i anar repetint el mateix any rere any. Els coneixements, les eines i les tecnologies canvien. Això representa que molts haurien de deixar d’exercir en deu o dotze anys. No tots, en hi ha qui s’esforcen per estar al dia.

Aquestes dues coses són molt cares i impopulars. Ningú s’atrevirà a fer-ho.

Altre tema conjuntural. Ha desaparegut la cultura de l’esforç, tot s’obté ràpid i fàcilment. Els nens i joves estan acostumats a veure les coses en pantalla, més fàcil que llegir i assimilar el que posa, i a qualsevol pregunta la resposta està a un botó de distància. No cal fer una recerca amb vàries fonts i arribar a una conclusió. S’arriba al resultat sense el procés d’entendre el perquè.

Ara s’està prenent consciència de que els mòbils no socialitzen persones reals, sols es mostren els personatges que cada un es construeix. Mesures com prohibir poden ajudar, però en gran part el problema ve de les famílies. Perquè la criatura no requereixi atenció,  la televisió o donar un mecanisme amb pantalla fa que sigui, moltes vegades , la solució. Parlar, jugar facilitar lectures adequades són eines que requereixen un esforç que molts adults no estan disposats a fer.

Els llibres de text. Hi ha de tot, però potser per facilitar la tasca als docents molts no deixen de ser un seguit de fitxes a omplir. I si el text planteja una situació i la pregunta obliga a pensar la resposta, val, però si en el text diu que en Joan porta sabates blaves i li preguntes de quin color són les sabates d’en Joan, això no fa raonar, fa rellegir,. Pregunta-li ni que sigui què porta als peus en Joan.

Són tantes coses que s’han de canviar! I això és demanar esforç a molts i demanar a l’Administració que aboqui molts més calers i voluntat en Ensenyament, que portarà paral·lelament a més Educació.