Desapareix el jo, substituït pel nosaltres?

 

 

 

El fi de l’individualisme?

Així com la màquina de vapor va portar a l’industrialisme, la digitalització ens està fent entrar a una altra època, que potser els historiadors futurs en diran la “digital” però que està canviant el comportament de les persones i la societat.

D’inici pot semblar que ens fa més lliures, tenim accés a tot el que sapiguem arribar. Perquè a l’altra banda de l’ordinador o el mòbil hi ha una jungla. Plena de coses bones i fàcils d’aconseguir, però també de depredadors, que tenen per finalitat robar-nos el temps i la personalitat i a cop d’algoritme donar-nos les notícies que convingui, crear un estat d’opinió que li va bé a algú i fer-nos creure que estem “decidint” la nostra vida.

Desapareix el temps per pensar per nosaltres mateixos, ens donen ja l’opinió feta i cada vegada és més conduïda. Si un opinador té molts seguidors, ja apareix algú que el patrocina i l’inclou a la nòmina dels que treballen per als seus interessos.

Recentment llegeixo que El Pacte Industrial aposta per la col·laboració publicoprivada per construir ecosistemes locals de formació professional. Això vol dir formar als futurs treballadors en funció de la industria que hi hagi a la comarca.

I això està bé, donem l’oportunitat de treballar a la gent local i la industria de localitzar-se en un territori.

El futur vindrà marcat, conclouen a la mateixa reunió,  per l’evolució de les professions actuals en lloc del sorgiment de nous oficis, on el model productiu canvia la relació de les persones amb el treball a través de l’impacte de la digitalització.

Si aquesta dada la creuem amb les xifres de que la Ford té més de 100.000 treballadors, que Google gairebé triplica aquesta xifra, que Mercadona en té també xifres d’aquest calibre, o que a Extremadura, de cada 100 persones 23 són funcionaris... Deduirem ben aviat que qui controla els ingressos i funcionament d’aquets col·lectius té un poder molt gran. Els polítics, que teòricament els elegim nosaltres lliurement, en llistes tancades, per a que ho controlin, un cop deixen la política, sinó abans, ingressen en la nòmina de Bancs, elèctriques o qualsevol altra d’aquestes megaempreses que ens veuen com a simples números que els hi donem els nostres diners.

Mazarino, el cardenal que controlava durant una època el funcionament de França, tenia i aplicava una teoria ben simple i clara: la classe alta, per poder seguir manant, ha de fer lleis que tinguin a la major part de la població arruïnada, en pura subsistència i una classe mitjana nombrosa, que és la que treballa i produeix, que aspira a prosperar per viure com la classe alta i que té por a caure en la classe baixa.