Sensació d’estar sempre esperant.

 

Sensació d’estar sempre esperant.

Quan estigui resolt allò, podré posar-me en aquell altre tema. Quan arribi el company marxem junts amb un sol cotxe, però acabarem arribant tard ja que porta uns minuts de retard.

Encara no ha arribat el material, el lampista diu que vindrà la setmana que bé. I quin dia? Perquè jo no estic tota l’estona a casa i va dir que vindria avui!

Quan tinguem vacances ja tindrem temps per anar-hi, perquè per a un cap de setmana és massa lluny i ens passaríem el temps en el viatge.

Estic esperant que arribi per a berenar els croissants que hem comprat aquest matí, però ja quasi s’ajuntarà amb la hora del sopar... Clar que no hem concretat que vingués, però plou, i he donat per suposat (aquí està l’error) que acabaria de treballar i vindria a casa, i jo m’he fet la il·lusió de fer-nos un cafè amb llet, berenar junts i després anava una estona a la botiga, per estar a les vuit a casa d’uns amics, que m’han dit que substituïm el frontó, plou, per un sopar, i que porti alguna cosa.

I ningú té la culpa de que jo neguitegi. Soc jo qui no sap gestionar aquestes coses. Si espero més no tindré temps de recollir el que volia, i de passar per una  botiga a veure si m’inspiro per portar alguna cosa. Si no espero i marxo em sabrà greu no haver compartit aquests berenar. I fins i tot és possible de que esperi, arribi i no tingui ganes de berenar, o que la tarda no hagi anat bé i que el bon moment que havia imaginat es converteixi en un trasllat de mal humor.

Decididament deu de ser un problema meu, el no fer el que vulgui sense pressuposar tantes coses, i que la gent funciona com jo.