Reflexió en llegir una esquela

M’han fet arribar una esquela, estil literari que gairebé mai em crida l’atenció, però amb una part ressaltada amb un marcador blau.

L’esquela era de les clàssiques, una mica antiga, amb la creu, amb un EPD destacat i el nom del finat, de 92 any i gallec.

Després de dir que ha rebut els sagrament indica on serà el tanatori el seu fill, nom i cognoms, i els seus nets, dos noms demanen una pregaria per la seva ànima i destaquen amb una nota, que els germans i demés familiars que aquests anys no s’han preocupat per ell no cal que es molestin en venir.

Recriminació dura, però real.

El primer mort que vaig veure va ser un oncle avi que vivia a casa. Sopava sol i vaig anar a portar-li postres i el vaig veure amb el cap caigut gairebé dins el plat de pollastre. Vaig avisar a la mare i poc després la casa estava plena de gent i molt enrenou. Jo devia tenir  deu o onze anys. L’endemà va aparèixer molta gent que jo no havia vist mai. Tots, si, tots, remenant armaris i agafant coses... un abric, quadros, ell pintava, papers, unes col·leccions de cromos que m’havia ensenyat algun cop... Ara amb perspectiva els veig com a voltors. Van remenar tot el seu quarto i els pares estaven sobrepassats.

I parlant d’això, avui, amb la parella, recorda que la seva mare explicava que quan va morir l’avia la casa es va omplir de nores i cunyades, sí, dones, i es van repartir tot el que trobaven davant la impotència d’ella, que era la filla.

I és així. Quan un es mor, els qui no et feien cas de viu tenen una necessitat sobtada de veure què arrepleguen, perquè per a que s’ho quedi un altre...

 

Gener, potser previ a la tempesta

 

Sempre estem en temps incerts. I gairebé, també sempre, amb la sensació de que el futur és poc previsible i està en mans d’altres, que van fent coses que incideixen en la nostra vida sense que tinguem cap oportunitat, que no dret, de decidir.

Si les multinacionals i els capitostos que mouen els seus interessos, ho veuen convenient tindrem guerra. Ucraïna pot ser el desencadenant, com anys abans ho va ser Polònia i una mica més enrere Sarajevo i els Balcans. I nosaltres veurem com hi ha morts, desgracia, l’economia s’enfonsa i el mon que ens hem creat desapareix. La zona de confort on la nostre societat més propera viu, s’esvaeix i hem de tocar de peus a terra, subsistència.

O no, la voracitat dels qui juguen a desestabilitzar a la “competència” valora que el risc a tenir pèrdues és massa gran, que no té la victòria assegurada. Ja fa segles que la cosa funciona així: jo m’agafo aquest territori, que em produeix això, i si tu no ho evites... consolidat. Fins que en un moment de feblesa meva tractaràs de recuperar-lo. I la gent i els que hi viuen, no compten, estan allà.

Depenien del Compte i ara el Duc veí és qui els cobra impostos i els “protegeix”. Els qui viuen a Alsàcia com a francesos, els seus avis eren alemanys. Les fronteres de Polònia s’han corregut centenars de quilòmetres cap a l’est, o l’oest en funció de qui ha guanyat la darrera guerra.

Amb Ucraïna passa el mateix, fronteres canviants, depèn de la fortalesa de l’imperi rus, i ara tornem a estar davant d’un pols, que en època tant global, fins a aquí Cardedeu podem reble alguna plantofada, ni que sigui de tenir d’escalfar-nos amb llenya.

La fotografia que il·lustra aquesta reflexió és de Les Rambles de Barcelona, un espai que en el pols entre Espanya i Catalunya es va fer servir per a donar als catalans un bon ensurt i que creguin que necessiten la protecció d’una gran potència.

 

Que ens deixin parlar com ens sembli

 

                                Que ens deixin parlar com ens sembli i decidim la gent d'aquí

 

Gaudí, un geni universal les obres del qual atreuen a Barcelona milers de persones cada any, va arribar a passar la nit al calabós per negar-se a abandonar la llengua catalana davant la policia espanyola durant l'11S de 1924. Recordem-ho més sovint i ens entendrem millor.

Que els qui ens estan prohibint fer del català la nostre llengua habitual diguin ara que del català no se’n ha de fer polítics... què entenen per política?  Cada un pot parlar com vulgui, i el que portant un trimestre aquí no entén el que es parla a Catalunya és que no té cap interès en el lloc on està, i no pot pretendre imposar la seva llengua. Cal adaptar-se al lloc on es viu i respectar als autòctons.

Entenc en que no se senten forasters, es troben a la seva Espanya, i em sembla bé per ells, però no poden imposar la desaparició dels qui no se sneten com ells.

. Recordem-ho més sovint i ens entendrem millor.

Que els qui ens estan prohibint fer del català la nostre llengua habitual diguin ara que del català no se’n ha de fer polítics... què entenen per política?  Cada un pot parlar com vulgui, i el que portant un trimestre aquí no entén el que es parla a Catalunya és que no té cap interès en el lloc on està, i no pot pretendre imposar la seva llengua. Cal adaptar-se al lloc on es viu i respectar als autòctons.

Entenc en que no se senten forasters, es troben a la seva Espanya, i em sembla bé per ells, però no poden imposar la desaparició dels qui no se sneten com ells.