Un dia qualsevol

 

A vegades sembla que esperem a que passi alguna cosa especial per posar-nos en marxa.

Que els plans que tenim i semblen difícils de fer, o com a mínim laboriosos, necessiten d’unes condicions prèvies per abordar-los, i així anem procrastinant sense fer les primeres passes que ens encoratgin a seguir endavant. A vegades una, però sense continuïtat no es fa camí, i realment és cert allò de que es fa camí caminant.

Durant el dia vas rebent informacions, a vegades àmplies i sovint molt fora de context, però que et recorden que hi ha molts mons fora de la teva bombolla, aquest concepte tant de moda ara amb la pandèmia. He escoltat a la ràdio que un pilot dels del Rally Dakar, s’ha emprenyat amb el seu copilot, que ha demanat parar un moment per a descansar, i l’ha deixat allà al desert. La notícia, fora de context, fa pensar que hi ha gent ben sonada, amb un sol objectiu, guanyar, i el copilot també és una persona, potser un plasta, o li ha donat una opinió que no li ha agradat, gens. Ja s’ho faran.

Sempre m’ha semblat una ostentació de tenir diners i gastar-los com vols, sobretot quan es feia a l’Àfrica i es passava per llocs, a ulls nostres, miserables, que sortien en massa a veure l’esdeveniment i en algun cas n’havien atropellat algun. Un mon, una bombolla, totalment aliena a la que visc jo.