Aguantar en un medi hostil
Ja portem més de mig any amb una pandèmia, i la seva gestió per protegir a la ciutadania en tots aspectes no sembla que doni molts resultats: milions de morts, moltíssims contagiats i encara molts més arruïnats econòmicament.
És una cosa mundial, i cada territori ho ha gestionat com li ha semblat, i per protegir-se sovint s’han tancat fronteres, per defensar les seves mesures i poder controlar resultats a pesar dels veïns
Rebre forces trompicades
Aquesta gestió ha estat, està, a càrrec de polítics, que en masses ocasions han pres decisions amb clau electoralista, defenent als seus votants. El governs dictatorials han fet el que els hi ha semblat, amb millor o pitjor resultat, però en llocs com l’estat espanyol el bé comú ha quedat molt enrere. S’ha mostrat imprevisió i poca talla per prendre decisions prescindint de si són impopulars o no, i les primeres sembla que no les prenien científics, més aviat sortien diàriament militars i guàrdies civils. Van aprofitar l’ocasió per reduir drets. Quan la cosa ja se’n anava de les mans, i el cas espanyol era la riota europea, van desaparèixer de l’aparador, només de l’aparador, els uniformats.
En lloc de actuar amb sentit d’Estat, un Govern dèbil es veia pressionat per una oposició que només busca tombar-lo i de pas protegir els interessos principals dels seus votants, o sia, econòmics.
El que es veu al voltant és un veritable desastre
L’estructura autonòmica va rebre un fort cop, perquè quan algú posava seny, o propostes convenients per al seu territori es percebia com un atemptat a la unitat d’Espanya, i es prohibia el que podia ser racional per al territori que ho demanava, que a més, era qui coneixia millor les seves circumstàncies.
L’enveja i el temor que algunes autonomies obtinguessin millors resultats va fer centralitzar tots els recursos, vinguessin d’on vinguessin i fossin de qui fossin. Calia repartir-los amb un sistema que, per al cas dels catalans, era totalment injust i aprofundia el maltracta que es rep perennement en quant a repartiment de recursos, totalment desequilibrat en quant a l’extracció econòmica real.
El que es pretén que fem
El civisme ciutadà va passar d’una obediència exemplar, aplaudint als sanitaris i amb mostres de gran solidaritat, a enuig al perdre feina, patrimoni i en molt cas salut i vida. Els constants canvis de criteri, i la pèrdua de confiança en el que fa fer l’administració ha conduit a que cada un hagi abandonat la bona predisposició inicial i s’hagi convertit en un salvis el que pugui, perquè l’ajut que ofereix l’administració és insuficient i molt difícil d’aconseguir per a la majoria.
Uns governants verges, sense interessos partidistes, que s’oblidin d’eleccions i busquin solucions, busquen calers d’on sigui, reduint sous alts que es paguen amb diner públic, despeses militars, que es traspassen a Salut i Ensenyament, eliminen pagaments a monarquia i Església. Exigeixen a la ciutadania que segons estiguin en un lloc o altre tinguin actuacions sense excepcions amb criteri sanitari, i probablement no caldria danyar tant el sistema econòmic. Hi ha serveis bàsics, d’energia, telefonia, de banca, que s’haurien de nacionalitzar i fer pagar a preu de cost i poc més per a reinvertir.
Però les decisions les prenen persones, més o menys preparades, que obeeixen al qui manen de veritat: Bancs que no tornen el que van quedar-se per a no fer fallida i ara cobren comissions per qualsevol servei, o no servei. Grans superfícies que no han vist aturada la seva activitat i han escanyat als seus proveïdors, la Industria militar, que no renuncia a comandes totalment inútils ara, si no és per reprimir a la població... I alts funcionaris, Consells d’Administració... i una llarga llista de vividors que en un mes cobren del diner públic el que un treballador o petit empresari no guanya en un any.
Conclusió: la gent de Davos ja ha dit que el Nou Ordre Mundial va arribant, on l’individuo comptarà ben pop. La Cristine Lagarde va dir la tardor passada que sobrava gent i calia rejovenir la població (em va esgarrifar abans de saber la que ens venia a sobre) i la Xina ha obert el Mercat Comú més gran del mon i és la primera potència mundial mentre Europa està totalment desintegrada com a comunitat.
