Per fi

 

No van defensar amb fermesa al president legítim, Carles Puigdemont, quan Rajoy el va fer fora. Van fer càlculs electorals i van voler uns comicis on no anaven junts amb els demés independentistes. No es va poder veure una victòria clara de l’independentisme i durant uns dies Inés Arrimadas va poder airejar que havia guanyat unes eleccions. Pactes a darrera hora van anar ballant al compàs de xotis: Puigdemont no, Sánchez no, Turull no... Torra... quin remei, i amés no te un gran perfil que pugui fer ombra en unes properes eleccions.

Torra és valent, sap el seu paper d’interí mentre no pot tornar el president que van votar els catalans. I rep tota mena d’atacs, de Madrid, de l’independentisme que té pressa i del que només espera ocupar el seu tro. Quan els atacs de la cort espanyola l’acusen de falsos delictes, que no  ho és desobeir a la Junta Electoral, no el defensen, li mouen la cadira i per fií hi ha un president d’ERC a la Generalitat. Altre cop els càlculs electorals els fan pensar que la resta de l’independentisme està dividit i que al poble sempre se’l pot enganyar en unes noves eleccions l’any que ve.

Mentre els partits tinguin un ego descontrolat, i uns llocs amb sou pels seus dirigents, voldran ocupar el poder i posar assessors, secretaris, subsecretaris, quotes... Per no posar cap cas d’aquí, veiem a Madrid com la quota catalana del PSC ha posat a Salvador Illa en un lloc on semblava que no hi hauria ensurts i ara resulta que té una patata calenta, que crema...

No se solucionarà mai sense eleccions amb llistes obertes, on els partits no posin gent per pagar deutes, amics o gent que no sap fer res més que escalar en estructures tancades on la major part funciona “avui per tu i demà per mi”.

ERC només tindrà credibilitat entre tota la gent que ha lluitat des d’abans del 2012 i s’ha anat afegint després, si renuncia a presentar-se pel seu compte a unes eleccions que mai s’haurien d’haver consentit, Madrid no ha de treure als nostres Presidents, s'ha de presentar una candidatura unitària de l'independentisme. No volen sentir parlar d’eleccions plebiscitàries, venen lo de ser majoria... si estan ells al davant.

Un cop independents i passat un període constituent, ja parlarem de quines tendències ha de tenir la República Catalana.

Ei, que jo algun cop he votat Junqueres, però s’ha acabat.

Cap de setmana.

 

 

Amb els anys els caps de setmana cada cop semblen més curts. De petits tornar a l’escola dilluns és retrobar-se amb els companys i explicar les mil i una coses que s’han fet amb la família. D’adolescents i joves son intensos. O han gairebé canviat la vida, amb noves persones i experiències o han estat molt frustrants, esperant una trucada o sense saber què fer.

A mida que vas tenint més obligacions van adquirint més importància, diferenciats dels dia a dia monòtons, encara que en el fons poden arribar a ser una monotonia setmanal.

Hi ha qui té caps de setmana llargs, o molt llargs, de divendres a diumenge. Jo el tinc de dissabte migdia a diumenge.

En hi ha que treballen durant el cap de setmana, per tal de donar servei als qui aprofiten aquest parèntesi dins la vida més normal i decideixen sortir de casa i van a veure espectacles, menjar fora, omplir el vehicle de combustible...

Personalment aquest parell de dièsels  vull esperar amb ganes. Tenir alguna cosa en perspectiva que els doni color. Anar a tal lloc, veure a... fer... Quedar-se a casa sense un al·licient especial porta a recordar que s’ha d’arreglar tal o qual cosa, que el jardí i l’hort estan descuidats, que s’hauria de posar aquella prestatgeria que hem dit tantes vegades... i asseure’s a llegir, o fer una becaina, fa sentir com que defuges d’obligacions, que només pots fer el cap de setmana.

Aquest cop ho he pogut combinar perfecte. Dissabte tarda dinar familiar, amb partida de jocs de taula inclosa. Després de sopar llegir, escriure i revelar unes fotografies. Diumenge matí excursió a un poble que fa molts anys no anàvem, a Sant Quirze de Safaja i veure la Balma de l’Espluga, molt maca. Migdia a casa on fem innovacions inventant plats. Per la tarda veure un partit de futbol, amb resultat de ni fu ni fa, i després “obligacions”: netejar l’hort, collir pebrots i albergínies i netejar una part del jardí dins la creuada que tots els veïns tenim contra les rates, que envaeixen la zona.

Sopar amb més innovacions,  xerrar una estona i acabar el dia escrivint.

Cap de setmana satisfactori.

Presidente a la carta

Em causa indignació, i perdre la poca confiança que tinc en els polítics, veure que en el nostre Parlament, en lloc de que els diputats de Catalunya tanquin files davant el fet que l’Estat espanyol posi i tregui els presidents que hem votat els catalans, es barallin per ocupar el seu lloc.

Al President Torra no se l’ha de tocar. No va ser l’escollit, s’havia escollit a un altre, Puigdemont, però és una humiliació acceptar que amb trampes legals ens posin i treguin el Pre

sident.

El President legítim era Puigdemont, després que la CUP, catalans del nostre Parlament, rebutgessin a Mas, i el govern espanyol del PP el va fer fora. Es fan unes eleccions forçades... i torna a sortir Puigdemont, però a l’Estat no li agrada, ni li agraden en Turull, Sanchez... accepten a Torra. Però resulta que a Torra tampoc el volen, i amb tonteries, perquè són tonteries, de si ha posat una pancarta uns jutges no votats el volen fer fora. I diputats qui es diuen catalans, en una indignitat majúscula, no el defensen, demanen eleccions fent tota mena de càlculs per a ocupar la presidència. I si tornen a calcular malament... es torna a posar pals a les rodes al pobre que surti i no sigui del seu gust i no hi ha cap pressa a independitzar-se, en unes noves eleccions buscaran una nova oportunitat.

I no sols els partits catalanistes, que hi ha personatges com el senyor Iceta que viuen de marejar la perdiu i fer de quintacolumnistes d’Espanya, en un paper que ja els va bé per ocupar uns quants càrrecs important ben poc el que vol la població.

Si es limités la durada en càrrecs públics i els assessors que cada electe, de llistes tancades, pot tenir, em miraria a la major part de polítics de manera diferent.