Tots els dies tenen 24 hores?

 

 

Tots els dies tenen 24 hores? 

Doncs probablement si. Tret de la xorrada de canviar d’horari a l’estiu i a l’hivern.

Però no els percebem igual.

Hi ha dies que es fan llargs, i d’altres passen volant. De què depèn?

Ha estat per a mi, i per a molts d’altres, motiu de reflexió moltes vegades, que fa que el temps corri molt i de vegades sembla que no passi?

Crec que hi ha diversos factors, un d’important és la edat. Per a una criatura o un jove, el dia significa un percentatge de la seva vida molt més gran que per a un adult o ja gran. El que li  passa en aquell interval entre llevar-se i posar-se a dormir té moltes més novetats, descobriments que pel que està immers en rutines que aporten poca cosa nova.

Això està relacionat en si el dia és intens, fent activitats, o variades, o que interessin. 24 hores on passen coses, que al cap d’una setmana recordaràs i algunes d’elles hauran tingut repercussions, no és el mateix que llevar-se sense cap interès pel que passarà avui i anar a dormir quan es té son. Aquest darrer és un dia dels que anomeno gris, dels que deu dies més tard ni recordaràs si això, o allò, va passar aquell dia o què vas fer.

També es fa llarg esperar una cosa amb ganes, un viatge, l’arribada  d’algú... i tot el contrari quan has procrastinat i no has preparat degudament aquell esdeveniment que s’acosta inexorablement.

Cada un pot dominar bastant aquesta sensació de controlar el temps. A vegades pot ser obsessiu, esperar, el que es tarda en un trajecte, tenir varis compromisos horaris encadenats, pot angoixar. Jo he tingut durant molt de temps un cartell, enganxat a un lateral de l’ordinador, recordant que el dia te 1440 minuts, que els has de dosificar com si fossin 1440 euros. Però d’euros en pots aconseguir més, mentre que de minuts no. El que ha passat ja no torna, i a més, no saps quants te’n queden.

Fa temps vaig prendre la resolució de no anar amb pressa. Soc puntual, senzillament no vull fer més coses de les que calculo que puc fer, i si hi ha coses que no puc fer ara si no em vull angoixar... o no es fan, o serà un altre dia.

Això és difícil si tens “el cul llogat”, has de rendir comptes a d’altres, que obliguen a portar una vida accelerada, a vegades gairebé cronometrada. La  manera de viure de la major part de la societat en que vivim, força a la “carrera de la rata”. Manera com es defineix, vull tenir, m’endeuto, he de generar diners, venc el meu temps, m’estresso, ho faig a compte del meu descans, oci, relació familiar i social... l’endemà el mateix i potser el cap de setmana o dia de festa puc baixar el ritme. I així les setmanes passen volant. Si t’has comprat un caprici, un televisor que no cap a la paret i ha costat 1500 euros o un cotxe ple d’innovacions, per 24000 euros no estàs pagant 1500 o 24000, pagues en hores que tardes en generar aquests diner que siguin sobrants al cost que hagis posat com a bàsic per a tu o la família.

Per tant, crec que la clau de la felicitat és poder gaudir del que tens, principalment del temps.

 

 

 

Quin embolic!

 

El resultat de les eleccions del 12M  no ha millorat la governabilitat de Catalunya.

Hi ha hagut canvis respecte a la composició anterior del Parlament: la patacada d’ERC ha deixat fora una suposada majoria independentista. El PP ha pujat, molt, i els partits xenòfobs han augmentat, en clau espanyola VOX segueix igual i apareix en clau catalana Aliança per Catalunya. Ciutadans desapareix i els seus vots van a parar al PSC. I la CUP perd presència sumant-se a la davallada d’ERC, encara que per motius diferents.

El PSC va repetint, és la veritat, que per primera vegada queda com a primer partit en escons i vots, però això no garanteix a Salvador Illa la presidència.

El nou president no es nomenarà a Catalunya, a menys que vulgui estar amb minoria, però a Sánchez se li gira feina. Ha demostrar ser un bon estratega, i sortir-se’n d’embolics ben grossos, dins i fora del seu partit.

Crec que hi ha tres possibilitats, i a la vista de com a reaccionat ERC, on Aragonés dimiteix, i Junqueras s’aferra a la cadira, falta veure què farà el partit, perquè té tant mala peça al teler com Pedro Sánchez.

Opció primera. Salvador Illa governa amb minoria, amb la complicitat de PP i potser Comuns, amb previsible incompatibilitat entre aquests dos partits. ERC no s’hi pot unir si no és posant ja el segell a la seva capitulació i posar-se a treballar per a tenir un paper en l’autonomia. Què ho pot impedir? Que Sánchez no doni autonomia al PSC i s’arrisqui a perdre el Govern de Espanya per la retirada  dels catalans a Madrid.

Segona opció. Es presenta Puigdemont per a ser president. Caldrien dues circumstàncies, ERC vol tornar a l’independentisme i es fa unitat amb un líder fort, que potser si es dóna el cas també la CUP voldria demostrar que el primer és la independència i després ja treballarem el canvi social. I que el PSC segueixi ordres de Madrid.

Tercera opció. Cap de les dues anteriors funciona i es repeteixen eleccions, on el PSC tractaria d’augmentar vots amb el vot útil espanyolista insegur i improbable, ERC podria refer la seva situació i Puigdemont també pot confiar amb el vot útil independentista.

Ho veurem aviat, però sembla impensable un govern PSC Junts, on no estigués Puigdemont de President.

 

Eleccions

 

Fa dies que no parlo d’actualitat del mon. Perquè estic submergit en un mar de reflexions internes. Avui si que vull opinar sobre les eleccions que hi haurà aquest diumenge.

En el fons aquestes eleccions m’agafen enfadat amb els polítics. Tinc clar, molt clar, el meu vot.

Ahir vaig veure el debat entre els candidats que tenen representació parlamentaria. En falten entre els qui es presenten. Dels minoritaris que no hi eren sols vull destacar el partit de la Ponsati. Tant se val el nom, crec que fan nosa i és una llàstima que s’hagin separat, crec que ho fan com un acte de rebel·lia envers un lideratge tant personal de Puigdemont, però és que és l’únic líder que pot aglutinar l’independentisme.

Dels d’ahir. Vox repeteix constantment falsedats, que em quedo amb el dubte de si se les creuen, però a base de repetir-les gent inculta que se sent desgraciada dona la culpa de la seva situació als immigrants. Una part de raó en com es gasten els diners per ajuts tenen en que si s’apliquessin d’altra manera no serien tant efecte crida, però aquests desig de millor vida que tenen els qui venen, es podria afavorir donant més feina controlada i menys parar la ma. Estan obcecats en la qüestió lingüística i alguns dels seus líders són mestres de viure del “cuento”.

Ciutadans: El senyor Carrizosa és desagradable en quasi tot. El to de veu, les constants interrupcions que fa i el  seu discurs desesperat per fer nínxol entre el PSC i PP, i que no s’escapi algun cap a VOX. Han perdut la seva raó de ser, i Tant Carrizosa com abans Arrimades donen els seus arguments de manera histriònica, pel que perden part de la raó que poden tenir.

Comuns: Bona intervenció de la seva representant, que constantment ha de fer al·lusions a la seva tasca dins el govern d’Espanya, i d’una manera o altra estan reclamant tenir el mateix paper en un futur Govern català, cosa que seria possible en bastantes de les ocasions, perquè poden aportar moltes millores socials.

La representant de la CUP molt en el seu paper. La CUP és necessària per a visibilitzar temes que difícilment es van obrint pas dins la societat, i que sense que la CUP els posi a l’aparador no estan tenint la presència que mereixen: feminisme, canvi social cap a l’esquerra, independència radical que ha d’anar acompanyada d’aquest gir social, perquè sense aquesta segona premissa no ens servirà de gran cosa, sols canviar d’amos.

El PP crec que disfressa d’ovella al llop. Posa a Catalunya una cara simpàtica, que dona la culpa de tots els mals als diferents governs que ha anat tenint la Generalitat, sense tenir en compte que cada cosa que es fa al Parlament català no tira endavant sense el permís de Madrid. S’atura tot via Tribunals, donant per anticonstitucional coses que en altres autonomies es donen per correctes. Tenen molt clar que Catalunya ha de ser una autonomia, i com a concessió, perquè la seva mentalitat és Espanya i que Catalunya és necessària com a font d’ingressos. L’Alejandro va ser un dels que més interrupcions va fer al demés. Defensen la Llei, perquè tenen el control dels jutges.

Aragonés, com a un que defensa el seu tron encara que hagi de pactar amb el diable. Ven con a èxits les coses mínimes que s’han aconseguit i menteix moltes vegades. Per a mi la finalitat d’ERC no és Catalunya, com diuen els seus cartells, sinó el partit. La primera cosa és ser el primer partit a Catalunya, passant de la independència, ja els va bé ser una autonomia mentre ERC hi estigui al davant i sigui qui reparteix els càrrecs i talla el bacallà. De cap manera volen parlar d’unitat, de fer un front independentista on no tinguin assegurat que estan al davant. Coma President actual va ser atacat per gairebé tots, és lògic, quan hi ha una situació problemàtica és bastant normal culpar al qui mana. Va interrompre moltes vegades als altres oradors. El seu “enemic” no és Espanya, sinó Junts, que posa al davant la independència i un fort lideratge. I el tema lideratge és important, perquè Aragonés s’ha guanyat el sobrenom de Pere el Petit, no sols per l’estatura, que això no és important, sinó pel paper que fa moltes vegades respecte a Junqueras.

Rull va ser el representant de Junts per impossibilitat de la presència física de Puigdemont. Durant la campanya electoral, i abans, s’ha titllat a Puigdemont de covard, de fugat en lloc d’exiliat, el representant de Vox ho va subratllar varies vegades durant el debat, i no en aquest debat, però sí en la resta de campanya, ERC ha volgut minimitzar el paper dels exiliats en la seva tasca d’internacionalitzar el cas de Catalunya enfrontada a Espanya. Rull va voler destacar aquesta acció i els èxits judicials que ha anat aconseguint. Va tornar a estendre la ma a anar units, posant l’independentisme com a punt d’unió i d’una manera o altra va deixar entendre que aquesta és la finalitat i que la CUP hi té un paper que ERC no vol.

Salvador Illa  sap que les enquestes li van a favor, que la maniobra de Sánchez fa uns dies, premeditada o no, els dóna un rèdits als socialistes, i té clar que amb els  d’ERC tindrà una crossa si els necessita, cosa que amb Junts tindria un preu més car i que el PP ja ha dit que li negarà, en l’improbable cas que fossin necessaris. En el seu discurs obvia que moltes coses, que diu que farà, les podien haver fet els successius governs on estaven presents, a Catalunya, o que han aturat des d’Espanya. El PSC  es presenta com el vot útil per als qui se senten espanyols.

En resum: crec que hi haurà tres grups grans PSC, Junts i ERC. Possiblement en aquest ordre, i poca representació dels altres partits, amb desaparició, com a mínim, de Ciutadans.

Dubtant entre si PSC o Junts tingui una majoria suficient per a governar, dependrà dels pactes.

Jo ho tinc clar, vull la independència del meu país, i un cop estiguem lliures serà el moment de canviar moltes coses, però ara cal un líder que desembussi la situació i després en ressituem.