La culpa no és d'un altre

 

Constantment prenem decisions, moltes són microdecisions, com si estem de peu o asseguts mentre esperem a que ens atenguin.

 

I gairebé tot el que ens passa, gairebé, és a causa de decisions nostres, preses sense pensar. A vegades per inèrcia i d’altres per manca d’informació.

No és vàlid dir que ha estat un altre qui ho ha fet malament, sempre hi ha una decisió nostre al darrera.

Hi ha una anècdota, que em va passar quan feia la mili, que m’ha servit de referent tota la vida.  La tropa estàvem en el menjador, esperant a dinar. Per portar els plats des de la cuina s’havia de baixar tres esglaons i el soldat que portava la safata i no recordo què més, es va entrebancar i caure, tot va anar per terra. L’oficial que estava allà, que aquell dia havia de menjar el que els soldats i donar el vist i plau, va dir: “Arrestado dos días, por inútil i el cabo cocina una semana, por no saber escoger quien ha de hacer bien las cosas”.

I vaig entendre que quan encomanes una tasca a algú, i la fa malament, l’últim responsable ets tu, per haver triat malament.

I quan hi ha problemes de parella, també et vas equivocar tu al triar-la, i si les circumstàncies de quan vas prendre una decisió han canviat, segueix resultant culpa teva, per no haver-te adaptat a la nova situació. Si a la feina no estàs a gust, depèn de tu la solució: o varies l’actitud, o canvies de feina. Sempre, si, sempre, podem prendre la decisió de canviar coses, quan estem comprovant que fent el mateix no funciona.

Fins i tot problemes de salut ens permeten triar una actitud o altra, que ens facin la vida millor o encara pitjor del que ens genera la malaltia.

Què vull dir amb tot això?

Que si en un lloc o situació no estem bé, sempre podem prendre decisions, siguin d’actitud o de variar. No s’hi val fer responsables al demés, o a les circumstàncies, del que ens passa. Fem masses coses sense responsabilitzar-nos del que fem, i generalment podíem haver-ho fet millor. I també generalment, té solució.   

 

Un florer que ha sortit car

 

De les recents eleccions al Consistori de Cardedeu s’està parlant molt. I és normal.

El que em sap greu és la hipocresia amb que es tracta el tema dels pactes. Fins i tot dels parlaments que van fer els candidats un cop es va saber que Pep Quesada seria l’Alcalde, vaig tenir de fer un esforç per a no dir: Mentida! Quin cinisme!

El recent comunicat de la ANC, jo soc de la ANC, però no em sento inclòs en el que opina aquí, em fa escriure aquesta columna.

Opina, com molts, que es podia haver fet un Ajuntament independentista, i es culpa indirectament a la CUP de no claudicar davant la seva ratlla vermella. Un alcalde d’ERC i un Govern d’ERC i Junts, amb ajuts seus puntuals. No van estar d’acord amb l’oferiment d’ERC a tenir dos anys l’alcaldia Masferrer i els altres dos Orozco. Això ho acceptava Junts, però volia l’alcaldia un temps. Ningú va cedir, i es va passar a la llista més votada.

Per l’altra banda el PSC també oferia a Junts dos anys d’alcaldia, però... aquí va aparèixer la factura. Si es fa una llista sota l’aixopluc d’unes sigles i s’inclou a la llista noms que donin prestigi... passa que les sigles diguin que encara que altres llocs es pot pactar lliurement, en el cas de tenir persones significades, i prop d’unes eleccions espanyoles, no es pot pactar amb el PSOE. Eilàs!

ERC podia haver pactat amb el PSC, però acabava de perdre unes eleccions i part del seu electorat no ho hauria acceptat.

                                                               L'abstenció va estar important

L’altra actor, GpC, també ha estat coherent. Les llistes no sols són les sigles, el personatge que va davant, en un poble, compta molt. Volia un canvi, i donar el seu vot per un Govern ERC Junts no era el canvi de la vida municipal, que sembla que és el que ha escollit el poble de Cardedeu. I recolzarà en el que pugui al Govern en minoria que tindrem.

Que el tindrem en un principi, perquè les ganes de treure l’alcaldia a Quesada portaran a una moció de censura tard o d’hora.

 

                                                     Van haver molts vots nuls recordant el perquè

Desapareix el jo, substituït pel nosaltres?

 

 

 

El fi de l’individualisme?

Així com la màquina de vapor va portar a l’industrialisme, la digitalització ens està fent entrar a una altra època, que potser els historiadors futurs en diran la “digital” però que està canviant el comportament de les persones i la societat.

D’inici pot semblar que ens fa més lliures, tenim accés a tot el que sapiguem arribar. Perquè a l’altra banda de l’ordinador o el mòbil hi ha una jungla. Plena de coses bones i fàcils d’aconseguir, però també de depredadors, que tenen per finalitat robar-nos el temps i la personalitat i a cop d’algoritme donar-nos les notícies que convingui, crear un estat d’opinió que li va bé a algú i fer-nos creure que estem “decidint” la nostra vida.

Desapareix el temps per pensar per nosaltres mateixos, ens donen ja l’opinió feta i cada vegada és més conduïda. Si un opinador té molts seguidors, ja apareix algú que el patrocina i l’inclou a la nòmina dels que treballen per als seus interessos.

Recentment llegeixo que El Pacte Industrial aposta per la col·laboració publicoprivada per construir ecosistemes locals de formació professional. Això vol dir formar als futurs treballadors en funció de la industria que hi hagi a la comarca.

I això està bé, donem l’oportunitat de treballar a la gent local i la industria de localitzar-se en un territori.

El futur vindrà marcat, conclouen a la mateixa reunió,  per l’evolució de les professions actuals en lloc del sorgiment de nous oficis, on el model productiu canvia la relació de les persones amb el treball a través de l’impacte de la digitalització.

Si aquesta dada la creuem amb les xifres de que la Ford té més de 100.000 treballadors, que Google gairebé triplica aquesta xifra, que Mercadona en té també xifres d’aquest calibre, o que a Extremadura, de cada 100 persones 23 són funcionaris... Deduirem ben aviat que qui controla els ingressos i funcionament d’aquets col·lectius té un poder molt gran. Els polítics, que teòricament els elegim nosaltres lliurement, en llistes tancades, per a que ho controlin, un cop deixen la política, sinó abans, ingressen en la nòmina de Bancs, elèctriques o qualsevol altra d’aquestes megaempreses que ens veuen com a simples números que els hi donem els nostres diners.

Mazarino, el cardenal que controlava durant una època el funcionament de França, tenia i aplicava una teoria ben simple i clara: la classe alta, per poder seguir manant, ha de fer lleis que tinguin a la major part de la població arruïnada, en pura subsistència i una classe mitjana nombrosa, que és la que treballa i produeix, que aspira a prosperar per viure com la classe alta i que té por a caure en la classe baixa.

 

Falta encara una setmana

 

 

El 28 de maig es va votar, o no, perquè l’abstenció va ser altíssima. I deixant de banda les lectures que es poden fer de com va anar tot plegat, a Catalunya, a Espanya i a Badalona, 18 regidors per Garcia Albiol i 9 entre tota l’oposició, em vull centrar en Cardedeu.

Les expectatives que tenien els diferents grups, amb aliances ja tancades, han estat totalment fallides, fins i tot GpC, que esperava no treure cap regidor, n’ha tret un.

ERC ha caigut molt més del que semblava previsible, comptaven treure’n un menys, però tres menys..., i la seva aliada per a formar Govern, EcP, cap. Pel que el continuista ERC, CUP i EcP no ha estat possible.

Que els socialistes serien la força més votada, jo ho veia a venir, però pot que no els serveixi de res, les aliances amb ells són com un pacte amb el diable, estan etiquetats com els dolents del 155. Un estigma del que només algú amb moltes, moltes, ganes de ser alcalde prescindiria, la qüestió es seure’s al butacó central del Consistori.

Una de les opcions que hi ha és que la llista encapçalada per Xavier Orozco pacti un repartiment d’alcaldia amb ERC, falta que aquests vulguin i que la CUP s’abstingui a l’hora de votar un alcalde, o fins i tot que “coli” un vot positiu per aconseguir-ho en primera ronda.

La CUP s’ha definit, ja, com partit a l’oposició, cosa que no impedeix que siguin decisius a l’hora de la investidura, votant el nom de Masferrer, que en segona volta seria l’elegit. És impensable que la CUP propicií un govern on entri Junts, només si té la garantia de que ERC no cedeix l’alcaldia.

El PSC sembla sempre lluny de pactes. Es pot vendre un d’esquerres amb ERC, però el més plausible seria veure’s obligat a treballar amb minoria, potser amb l’ajut insuficient de GpC.

Així que tot plegat sembla que tindrem un Govern manant en minoria, i que si no hi ha una oposició constructiva, sinó enfadada, no es podran continuar els projectes del mandat anterior, i que la memòria és fràgil, però si fa vint anys qui va treure més vots va trobar immoral que no el deixessin manar, ara tampoc sembla gaire disposat a deixar que els socialistes compleixin els quatre anys d’alcaldia.

El dia 17 ho veure’m.