Dia fred i trist

 

 

 

 

Dia gris, confinat, plujós.

Fred, amb totes les portes i finestres obertes per a que es ventili.

Quarantena de deu dies per conviure amb un positiu de covid. Fred, tristesa de veure patir a algú estimat. Neguit per no agafar-ho. Casa dividida en dues parts. Em cuido de tot el que és intendència, deixo el menjar, quan en vol, dalt d’una cadira a un espai on s’acosta quan ja he marxat. Quan no té força per arribar-hi, amb la mascareta posada, li acosto al sofà. El seu itinerari sofà llit, llit sofà, excursió al lavabo, tornada al sofà.

Tristor. La febre ni puja ni baixa. Tots els contactes fent-se PCRs, a mi em toca demà. De moment estic bé, no pensàvem que ens afectés, perquè en principi hem pres les precaucions que hem pogut durant un any i escaig. Però en els bars la mascareta baixa, i en els restaurants... i algun alumne la porta sota el nas... Però afecta, i coneixes casos de molt mal rotllo. Cinc dies si tot va bé? Precaucions. I hi ha algú que et culpa d’haver emmalaltit perquè segur que no has pres totes les precaucions. En altres moments t’hi discutiries, però ara tot ha passat a ser secundari, o terciari. L’únic desig  és que es curi, que no la senti respirar estrany, que només sigui febre i abatiment, que tot fa mal i no hi ha força ni per aixecar-se a beure un got d’aigua.

I el telèfon no para de sonar. Normalment no estem a casa tantes hores. Vodafon, Bricoducha, assegurances... Venen ganes d’enviar-los lluny, però potser la tristor fa ser més empàtic i són treballadors amb una feina que jo no voldria. Amb amabilitat els tallo i dic que no m’interessa, tot penjant. La feina. La truquen per si pot fer un informe de... ja que no vindrà en varis dies. Contenció per no dir el que penso. La tristor es converteix en enfadamenta en quant penjo. La família que s’interessa, a segons qui no el vull amoïnar. Jo tinc el negoci tancat. Havia d’arribar a uns pactes, però tot ho deixo per després. Per un més tard que desitjo que arribi aviat i no vull pensar que arribi d’una altra manera.

Però de segur que ja no serà igual. Ni que tot quedi en uns dies malalta i que a mi no em passi res, l’actitud davant la vida serà diferent. Queda clar que l’important passa davant de l’urgent, i que coses que sovint porten dies capficant es poden esperar, i fins i tot oblidar.

Res, plou, i la sento respirar pausadament. Mentre no vagi a més...

El carrer Sant Josep Oriol, de Cardedeu

 

 

 

L’Ajuntament de Cardedeu pateix un malaltís odi al cotxe. I capficat en la seva exterminació en nom de pacificar la vila està aconseguint la pau del cementiris.

Sense cap mena d’empatia envers els veïns, que han de poder aparcar el seu vehicle prop de casa, ni dels comerciants, que necessiten que els clients puguin accedir als seus locals, van eliminant places d’aparcament.

Van ampliar la zona vermella, problema per als veïns, que no poden estar, ni que sigui per necessitat, un dia sencer a casa,. Després van eliminar aquestes zones d’aparcament regulat, per peatonalitzar carrers, per fer carrils bici, i uns absurds, encara més, carrils per a vianants, pintats de groc

Són vora de dos-cents llocs d’aparcament perduts en poc més de dos anys.

Una de les darreres empescades és treure tots els aparcaments del carrer Sant Josep Oriol per fer un “carrer bici”, on les bicicletes puguin anar en els dos sentits de la marxa i els  vehicles motoritzats els hagin de cedir el pas arraconant-se a on abans aparcaven els veïns.

I no sols els veïns, al anar creixent la zona vermella molta gent que va al centre aparca per allà. I als que viuen a Sant Josep Oriol... que es fotin, que vagin en bicicleta.

Aquesta manca d’empatia per a la gent, que la malaltia de “treure ferralla” té com a efecte colateral, ha anat a tocar a un dels carrers on els seus veïns, que viuen en cases antigues, sempre han demostrar que estimen el seu carrer. Sant Josep Oriol, Cervantes, Verdaguer... tenen els escocells curosament ben tractats. Amb plantes, amb alguns espais amb mosaics, prescindint de la manca de cura generalitzada en gairebé tota la vila, ho mantenen ells mateixos.

No tenen associacions de veïns constituïdes, però molts d’aquests carrers, el del Pi a Poble Sec també, fan veïnatge i algun sopar a la fresca. Potser el més conegut és l’esmorzar del carrer Cervantes per la Festa Major, quan acaben les Matinades.

El parer, la tranquil·litat de tota a questa gent, importa poc a un Ajuntament que sols pensa en bicicletes, que està molt bé que siguin un medi de transport per a alguns, però no obligatori per a tots.