Gramsi ja ho deia

 

 

 

L’intel·lectual Antonio Gramsci, teòric marxista italià i líder del Partit Comunista del seu país, mort a les presons feixistes de Mussolini el 1937, ja ho deia. I és que hi ha coses que són d’una evidència que sobta que no s’actuï per contrarestar-ho.

Veig reproduïda moltes vegades la frase de que la història l’escriuen els guanyadors. Cert, al menys la que es divulga. Però el greu és que el present el controlen els qui es proclamen a si mateixos com a guanyadors, i no ho diuen, senzillament actuen com a tals.

Durant el seu temps a la presó, Gramsci va omplir més de 30 llibretes amb els seus escrits, més tard anomenats ′′ Els quaderns de presó ". En ells exposa la teoria de l ' hegemonia cultural, explicant com les classes governants mantenen el poder sobre les masses per ′′ consentiment ′′ a través de mitjans ideològics o culturals. Amplia la idea marxista de que ′′ les idees de la classe governant són en cada època les idees governants ", la teoria descriu la capacitat d ' un grup de persones per mantenir el poder sobre institucions com escoles, esglésies i mitjans de comunicació per influir fort en el dia a dia. pensaments, expectatives i comportament de la resta de la societat per obeir les normes socials i les regles de dret emmarcant la visió del món de la classe governant, i les estructures socials i econòmiques que van amb ella, com a justes, legítimes i pensades per al benefici. de tots, tot i que realment només beneficien la classe governant.

Sempre hi ha individus que saben mantenir-se fora del sistema, però són pocs, i conscients de la seva força saben que en solitari no se’ls considerarà un perill i no seran esclafats. Només quan tracten d’organitzar-se seran engolits pel sistema, comprats, o atemorits.

 

Desigualtats

 Avui és dijous, el dia que l'Ajuntament recull els cartrons dels comerços amb la finalitat de reciclar-los.

Quan els he tret de la botiga i deixat a terra, al costat de la porta, un dels treballadors de l'obra, inacabable obra, que es fa al davant, s'ha acostat i m'ha demanat si en podia agafar uns quants.

Evidentment l'hi he dit que sí. Ha escollit els més macos i grans, els ha posat ben col·locats en un racó vora d'on treballa i n'ha vingut a buscar un altre tot dient: "Van bien para dormir" i els  ha posat al costat dels anteriors. 

M'he fixat abans en aquest home. És jove, negre, alt, no va mal vestit, un jersei de coll alt, uns pantalons de pana i una gorra de llana. L'encarregat de la obra, que parla en portuguès, li deia fa una estona que hi ha que treballar, perquè sinó no acabaran mai!

Quan anava cap a casa he pensat en ell, en els molts que no tenen on estar, en el desastre de societat en que vivim, amb una Administració que sols demana papers i més papers...

He recordat el cas d'un alumne de la meva dona, senegalès, amb problemes de papers, necessita un certificat de que ha d'anar tantes hores a classe per accedir a determinades ajudes.I d'un altre que dorm al carrer, també.  I va a classe i no admet cap ajuda que li condicioni com ha de viure... Això és en un municipi veí...

Fa un temps, al passejar el gos, passàvem per un lloc on estava assegut en un banc un senyor, d'uns cinquanta anys, o potser una mica més. Vestia una abric llarg i saludava just amb el cap quan passàvem per allà. Durant un parell de setmanes el veiem en el mateix banc, i sense fer res més que estar assegut allà, mirant el carrer, un vial  entre cases ostentoses, en un barri veí a on vivim. Un dia que vaig sortir de nit i vaig passar per allà el vaig veure en el mateix banc, començava a ploure, em vaig acostar, tenia un entrepà. Necessita alguna cosa? No, gràcies.

L'endemà vaig veure a la màxima autoritat municipal, pel carrer, i l'hi vaig explicar que hi havia un home que vivia en el banc, si se'l podia ajudar d'alguna manera. Va dir que si anava a Serveis Socials ho mirarien...

Pel vespre vaig tornar al banc, per dir s'ho, i no hi era, mai més l'he tornat a veure...

Quantes vides que porten a considerar-se  ric amb entrepà o uns cartrons com a matalàs.

No no necessito res, tinc feina i m'apanyo...

I tot això ho tenim aquí al costat, als nostres pobles

 

Pot decidir alguna cosa el Govern?

 

 

No cal buscar gaire per comprovar, cada dia, que el Govern no pot decidir res.

La d’aquests dies és ja un contrasentit, A cop de Lleis, Reglaments i Jutges no es fa res que tingui lògica. D’entrada no s’admet que el Govern decideixi posposar les eleccions del 14F. Punt.

No crec que s’hagi d’entrar en a quin partit beneficia fer ara les eleccions, de si es vol aprofitar la campanya... És un fet objectiu que hi ha la pandèmia, de que es tracta d’evitar les aglomeracions en el possible, i que ja s’està permetent molt més del que seria aconsellable sanitàriament en bé de l’economia i no destruir ja del tot el país. Si els governants es dediquessin a solucionar problemes en lloc d’estar pendents d’eleccions, llistes i de col·locar-se, de totes totes  veurien que el bé comú diu s’han de posposar.

Ara bé, les decisions del Govern català sempre tenen que passar una revàlida, que demanen els partits als qui importa un rave Catalunya. Es tracta d’impugnar qualsevol cosa que decideixi el Govern. Si proposessin que les paperetes, aquesta vegada no seran blanques i es faran de color blau clar, també ho impugnarien. Es tracta de posar pals a les rodes i demostrar que ho tenen ben lligat en els Jutjats. Ho demostren cada cop que es fan eleccions i no els hi agrada qui ha guanyat. Per dues vegades han fet fora a Carles Puigdemont. La primera a cop de 155 i la segona, en tornar a guanyar i revalidar que és el president que han votat els catalans, posant traves jurídiques i obligant a anar presentant candidats a veure si algun els hi agradava. Quan Torras va demostrar que no era el ninot que volien... també a fora. Les lleis que s’aproven aquí, es recorren, i s’admeten a Andalusia o Castella. És senzillament demostrar que l’unionisme té el mànec ben agafat i si alguna cosa no li agrada, ni que sigui bona per a la població, però el Govern quedaria bé... ho porta als Tribunals...

Res, al menys dret a estar indignat.

 

Còpia? Imitació? O inspiració?

 

 

Recentment un Jutjat ha dictaminat que el robot de cuina que venia Lidl és còpia del Termomix. L’obliga a retirar-lo i a indemnitzar.

Amb les patents industrials potser és més fàcil dir si és còpia o és una millora sobre la mateixa base... Però el que a vegades pot semblar evident no ho és tant. I si algú patenta un  artefacte senzill, que no és el cas, impossibilita als demés a millorar-lo?

El concepte de còpia o imitació és molt eteri. Fa anys treballava en una empresa on ens dedicàvem a crear articles de regal, gadgets. Feies un cartell amb una frase i un mirall, i al mes següent la competència presentava el mateix, però en lloc de tenir les lletres negres les tenia vermelles, i en algun cas molt barruer fins i tot copiaven la mosca del logo que posàvem a alguns productes. En un cas que la demanda va arribar a tenir sentència, en altres es van perdre, van condemnar al imitador a deixar de vendre i a indemnitzar amb 3.000 pessetes, per haver estat un any venent un producte “clarament calcat” al nostre. Segons sentència. L’equivalent actual serien 600 euros.

Va ser la darrera vegada que es va perdre temps i diners tractant de defensar-se. Probablement l’empresa que ven Termomix anirà més sobrada tant de l’un com de l’altre.

En art, música, imatge... és totalment impossible ser verge i no haver vist mai cap cosa que inspiri. I amés sempre hi ha hagut, ni que sigui a milers de quilòmetres, qui ha tingut una idea similar, sense conèixer-se ni haver vist l’obra de l’altre. Són moltes les vegades que veus mon i t’inspires i quan crees, si vas rebutjant tot el que et sembli que ja has vist o que ha fet de manera similar un altre, et quedes sense poder fer res.

En fi, una reflexió. Quan fas art, moltes vegades et còpies a tu mateix, i no deixa de ser una evolució, que els altres en poden anomenar estil.