Ser

Un és com és a cada moment. I segons amb qui estàs o l’ambient circumstancial, mostres una faceta o altre.

I no coincideix aquesta faceta que creus mostrar amb la que els demés veuen. I en una mateixa situació, davant diferents persones, cada una d’elles et percebrà segons diferents paràmetres, que poc tenen a veure amb tu, depenen del moment que està passat cada un dels espectadors.

Precisament per això és un error pretendre agradar a tothom, perquè no depèn d’un mateix. I deixar de ser un mateix, pretenent donar una imatge i aconseguir uns resultats que no sempre s’obtenen, és una de les causes més habituals d’insatisfacció.

Qui ha de quedar satisfet amb l’actuació que es té en cada moment ha de ser un mateix. Qui t’accepti, o et toleri, seguirà al teu costat, però els demés no han de condicionar el que facis, pensis i mostris. Tractar d’estar sempre agradant a d’altres porta a fer el que no faríem, a callar el que voldríem expressar i a dir el que no es creu, i, sovint, a la submissió. I ser submís produeix en els altres un rebuig, un menyspreu, que retroalimenta inseguretat.

Precisament la renúncia a fer, dir i fins i tot pensar, aconsegueix l’efecte contrari al que es busca. Només sentir-se satisfet amb un mateix permet fer visibles les facetes millors de cada un.

Reflexió que es fa quan cal acceptar-se com creus ser, que no coincideix amb com voldries ser. També es podria titular l’escrit com: filosofades d’un dissabte vespre.

  

 

 

Una situació absurda

Estem en un moment en que tot sembla absurd.

Seguin anant, molts, amb la mascareta, rentant-nos les mans a tota hora, posant-se guants per entrar a segons quins establiments, els infants no poden omplir aules, es recomana a la gent gran o de risc que eviti sortir de casa per a no contagiar-se.

Però els bars estan plens, de gent que comparteix tapes, i evidentment les mascaretes impedirien menjar o beure. Les platges estan a petar, les revetlles igual, moltes han estat familiars, de famílies mooolt àmplies. Els adolescents i gent més jove va en crup, cridant, agafant-se... i després torna a casa, on conviuen els pares, algun avi...

Ja han vingut turistes contaminats, a Mallorca l’hi han demanat a uns quants que no surtin de l’habitació de l’hotel en deu dies, ja que un del grup dóna positiu en coronavirus...

Tot això, les ordres i contraordres governamentals, els dubtes de com es propaga realment... fan perdre la confiança, no en les autoritats sanitàries, sinó en la humanitat sencera!

La ineptitud dels polítics, més atents a càlculs electorals i a pressions dels qui veuen perillar els seus guanys, han portat a la ruïna als comerciants que viuen al dia, als treballadors que s’han vist afectats per un ERTO i s’ha endut per davant la vida de molta gent, principalment dels qui estaven a residències. No hi ha hagut diners per dotar a tots els sanitaris, i als llocs de risc, altre cop les residències, del material necessari, però els polítics, els bancs, rescatats, no ho oblidem, han cobrat igual, repartits dividends, ampliat algun Consell d’Administració... senyor Montilla... les empreses que tributen, o no, fora, han venut com sempre, en alguns casos pujant preus...

Fins aquí les queixes, però sempre he pensat que una queixa ha d’anar acompanyada d’una possible solució.

Podem tenir molts dubtes sobre d’on ha sortit això, i qui n’està sortint beneficiat. No em puc treure del cap a Lagarde, la del FMI, dient fa mig any que la gent vivia massa temps i s’haurien d’estalviar pensions.

El poble, som, idiotes. Votem a lladres, ens fan respectar lleis que sols protegeixen a la casta i aquesta fa servir la por, la religió ja no cola, la por a la Justícia, a la força de la policia i l’exercit, la por a la pandèmia per a dictar estat d’alarma, treure competències molestes... i controlar-nos millor.

No s’hauria de comprar res a empreses de l’IBEX, per simplificar, consumir proper, és una manera de defensar-se entre veïns. No consumir més del que pots pagar, no endeutar-se amb els bancs, amb les financeres...Tenim la clau, però no la fem servir. “Ells” viuen de nosaltres, i cada cop que ens veuen una mica enfadats donen engrunes, “ajuts” “salari mínim”... Cap sou públic hauria de ser més de deu vegades el salari mínim, però a les eleccions se segueix votant als partits que han demostrat ser corruptes i que per tal de mantenir els 200 o 300.000 llocs amb sou traeixen els seus programes.

Cal una renovació, i les primeres passes són: no consumir més del que necessites, i comprar al teu veí, No votar als partits “de sempre” que només tenen gent barallant-se per tenir lloc de poder i cadires a repartir. No queixar-se tant i actuar. Qui no fa res, poc dret té a rondinar. Cada un pot fer coses per millorar la situació.