Que parin el mon, que m'hi baixo!

 

 Fa uns mesos m’he trobat en un parèntesi a la meva vida on l’escala de valors s’ha relativitzat

 

 

Els darrers “De Babia a Pernambuco” no tenen res a veure amb els primers, de quan era una columna d’opinió que es publicava en “El NAS de Cardedeu”, generalment tractant sobre temes locals.

Un cop va deixar de fer-se el periòdic, vaig seguir escrivint la columna, sols sortia en Facebook i en El meu calaix Evidentment tenia molts pocs lectors, i poc a poc els temes eren més introspectius, pràcticament reflexions, sense interaccions.

Fins a distanciar-se tant, en el temps, l’una de l’altra, que gairebé l’he deixat de fer i m’he anat tancant en mi mateix, acceptant que el que jo pugui pensar importa ben poc als altres.

Aquest parèntesis l’estic tancant. Una temporada de retirar-se te gairebé tot, d’adaptació a la situació que tinc, d’eliminar les coses que no vull, de prendre les regnes de la vida coneixent el camí que hi ha, i de viure plenament un present, on les coses van molt lentes, però no hi ha pressa, m’encoratgen a reprendre la columna.

En aquest parèntesi, jo m’he aturat, però el món no. En molt poc temps  resulta que els valors internacionals han canviat. No és qüestió de bons i dolents, de justícia  i moure’s en una legalitat que ens havíem donat. Les coses són com són, i al llarg de la història els més forts han abusat del més petits. Grans civilitzacions que vivien bé i es van acomodar, ja no hi són, l’imperi romà per exemple, o les democràcies gregues. Sense tirar tant enrere la primera guerra mundial es va produir per la feblesa de francesos i britànics, o la segona, per no saber parar els peus a l’inici dels indicis de que la expansió alamanya no s’anava a fer pacíficament.

Ara sembla que els historiadors no semblen existir, i megalòmans com Trump i Putin ens poden portar a un escenari, com a mínim, indesitjat. En els dos imperis es vota, es fa veure que estan en una democràcia, maquillada de manera diferent... També tinc present el que va passar a Algèria quan va haver unes eleccions, va guanyar el GIS, uns integristes, que la primera decisió del nou Parlament va ser dir que no hi hauria més eleccions. Un cop d’estat de l’exercit els va fer fora i es va tornar la situació inicial. Una il·legalitat va treure a una altra. Coses que passen.

Així que gairebé no toca altra cosa que mirar la partida com a espectadors, on els xinesos mouran fitxes a no molt tardar.

En altre ordre de coses, en política més propera, ens tracten com a idiotes. Formalment votem a uns governants, que haurien de complir estrictament els programa amb que es presenten, però ens mostren que sols el mou el partidisme i personalismes.

Aviat hi haurà les eleccions autonòmiques andaluses. I això condiciona els pressupostos autonòmics catalans. El PSC no te poder per a satisfer les demandes d’ERC, depèn del PSOE, que no pot ni parlar-ne si no vol cremar a la seva candidata andalusa. Per tant, es retarda la negociació amb ERC. Que vol ERC, més concretament Junqueras?, Que li aixequin la inhabilitació i poder-se presentar a les autonòmiques catalanes. Tot el demés és música celestial. Perquè recaptar l’IRPF si després l’has de lliurar a Madrid i que et tornin el que els sembli... Aquí sembla que els únics que tenen clar que només amb la independència Catalunya podrà distribuir els seus diners i fer uns pressupostos reals, són Junts i la CUP, i fins i tot Aliança Catalana, amb els seus peròs.

Veient el panorama mundial, on les coses s’aconsegueixen per la força... els nostres problemes són molt menors. Sols cal veure com ho fa Estats Units. Primer li roba el petroli a Veneçuela, després “es troba” en que l’estret d’Ormuz esta tancat... i és qui té més petroli, que Europa i Xina necessiten. Les coses s’han fet en ordre.

Torno, a veure si setmanalment escric altra vegada la columna.

33333

La gran banca torna a fer rècord de beneficis el 2025

 

                                                                            Tancat i ben tancat

 

 Aquest titular m’omple d’indignació.

I em confirma que tal com està muntada la societat no es pot canviar.

Els treballadors, autònoms, llogaters, treballem per als rendistes de la banca, fins i tot els jubilats! Si tens pocs diners et cobren per tenir-los, si en tems molts, et paguen perquè no els posis en un altre lloc. La Banca els farà servir per a explotar als dèbils i treure’n rendiment.

Els consells d’administració dels bancs estan farcits de persones que tenen el poder d’incidir en la política, mantenint i creant lleis que els perpetuen privilegis. La obligatorietat de tenir un compte corrent, on les despeses facturen directament allà, sense possibilitat de fer-ho d’altra manera, n’és un exemple. Comptes pels que et cobren una comissió per tenir-te segrestat allà. La producció d’energia, la concentració del comerç alimentari... Tot fa que cada cop que pagues, una part va qui diu que et guarda els diners. I una altra part a impostos, que si es destinés a serveis estaria molt bé, però molt va a mantenir sous de funcionaris, que no tenen més funció que anar canviant de lloc i cobrant bastant més del que els legisladors diuen que ha de cobrar qui treballa.

Els mateixos noms i entitats controlen les benzineres, la producció elèctrica, la regulació dels embassaments i producció d’aigua potable...

Aquest escrit no te cap més pretensió que dir que em sento totalment aclaparat per la injustícia. Les clàusules abusives han fet que la banca, Caixabanc resulta que és qui més en te, s’hagi quedat amb un parc immobiliari que solucionaria en gran part el problema de l’habitatge. Pisos socials, sense caducitat per a entrar en el mercat lliure, serien un solució.

Les noves promocions les hauria de fer l’Estat, el Municipi, no promotores que busquen una rendibilitat, no resoldre un problema, guanyar diners. Les okupacions s’haurien de resoldre al moment. Si l’habitatge és d’un petit tenidor, que no té deu pisos, se li torna, i si és dels fons voltors o bancs, s’expropia ja.

Però qui hauria de promoure aquests canvis legals, te interessos en un bamc, en accions d’un fons voltor... i no ho farà.  Desgraciadament, he tirat la tovallola en voler canviar el mon, serà qüetio de la edat.

 

No es permeten els gossos a la platja

  

Són moltes les platges que exhibeixen cartell negant la possibilitat de que el gos pugui anar amb la família a gaudir-ne. Un espai on, si no hi ha aglomeració, no pot molestar més que el que fa gent jugant a pilota o a babington.

L’argument principal és que embruten. Depèn dels amos, del civisme de cada un. Si es recull una deposició i es llença a unes escombraries, s’és molt més cívic que el fumador que llença la capsa de cigarretes o la burilla apagada a la sorra. O de qui menja pipes i no recull les closques o obre una ampolla d’aigua i és de les antigues, que el tap de plàstic no va soldat.

No hi ha cartells demanant que no es llencin les llaunes a terra, ni el paper metàl·lic dels entrepans... (si fos paper de plata no es llançaria )

El cartell que s’hauria de posar és demanar que siguem cívics a les platges, i a qualsevol lloc. El gos és un ésser viu, que te sentiments, és més fidel que moltes persones i s’ho passa molt bé compartint espais naturals amb la seva família.

Sé que hi ha gent, alguns són amics meus, que consideren que  tenir cura del benestar del gos és equiparar-los als nens, i són incapaços d’entendre que la seva posició egocèntrica demostra que són persones supremacistes, ara que es fa servir tant aquesta paraula.

Un altre àmbit on es veu que no s’aprecia als companys canins, i no hi veig el motiu, és a alguns restaurants, cada cop menys. Ja fa temps que no anem a on no ens acceptin a tots, i a molts, com més lluny de la ciutat més sovint, quan t'asseus a la taula i el gos es posa tranquil·lament a sota, els hi porten un pot amb aigua.

Quan passegem per la platja i veiem això, o anem pel carrer i, sí que pots trobar alguna cagada, el que trobes són llaunes, xiclets, escopinades... penses que l’incívic no és qui passeja amb el gos, sinó qui tira l’embolcall del que sigui a terra, a pocs metres d’una paperera, o ni que sigui a molts metres.

Res, pensaments...

Ho vull tot, i ara

 

 

Avui he llegit un article d’Andreu Barnils que tracta precisament d’un tema que ha sortit en diverses converses que he tingut amb amics i coneguts de diferents àmbits. Tots amb un punt comú, tots érem de la generació que ara som avis.

La superprotecció, el no dir mai NO a les criatures i el fet d’escoltar als que es dediquen a l’ensenyament dir que tenen les aules plenes de petits tirans. “ho vull tot, i ara” I sinó et munto un número, plors i crits.

Diu Barnils: “Si la pitjor generació de pares de la història ens porta anys d’avantatge, nosaltres, els pares de criatures petites, hem d’intentar fer-ho encara pitjor. No pot ser que el rècord se’l quedin ells. Si ells han aconseguit infantilitzar la universitat, nosaltres hauríem d’aconseguir infantilitzar els llocs de feina”. “Tenim, aquests dies de vacances, una molt bona oportunitat per a no educar els fills. Eliminar la paraula “no” del vocabulari. Estar al seu servei, sempre. Si els avis, alguns avis, van escollir una educació en què l’abús dels pares era norma, fer ara que l’abús sigui dels fills, alguns fills, cap als pares. Com més consentits, millor”.

“Hem de triar els amics que gasten (aquest sí, aquest no), decidir per ells, no deixar que mai volin, aferrats a nosaltres. I aferrats dècades. I, a la vegada, dins de casa, complir sempre amb els seus desitjos. No vols menjar? No mengis. No et cordes les sabates? Vambes amb velcro”.”recordar la bella escena que Lluís Racionera va llegir a la premsa italiana d’ara fa uns quants anys: una parella s’acaba de casar. Però el nuvi no es presenta a l’habitació per passar la nit de noces. Ella, la núvia, el busca per l’hotel i finalment el troba a l’habitació 

de la mare del nuvi. I allà era ell, tot un homenàs acabat de casar, xuclant la teta de la seva mare”.

I aquesta escena gairebé l’he vist fa poc. Vaig anar a una xerrada que es va fer a Cardedeu sobre “Educació i llibertat” i hi havia un centenar de cadires per al públic, majoritàriament femení, i dotzenes de criatures anaven corrent i fent soroll pels pocs espais lliures que quedaven. Vaig veure com un nano de cinc o sis anys interrompia les seves corredisses i persecucions, per acostar-se a una de les noies que estaven assegudes. Es posa de peu al seu costat, encara mirant de reüll als seus companys que segueixen jugant, i la mare, suposo, es treu un pit, sense moure's i “escoltant” al ponent. El nano xupa una mica i quan li sembla que ja en té prou, surt corrent a seguir jugant. No es creuen paraules.

És el concepte que mengin “a demanda”.